Friedrich Engels

De la qüestió de l’habitatge

«Zur Wohnungsfrage», redactat entre juny del 1872 i el febrer del 1873.
Publicat originalment a «Der Volksstaat», Leipzig 1872, Nr. 51-53, 103 und 104, sowie 1873, Nr. 2, 3, 12, 13, 15, 16. Se segueix per aquesta traducció l’edició del 1887.

Índex:
Prefaci a la segona edició revisada de «De la qüestió de l’habitatge»
Primera secció: Com resol Proudhon la qüestió de l’habitatge
Segona secció: Com resol la burgesia la qüestió de l’habitatge
I
II
III
Tercera secció: Afegit a Proudhon i la qüestió de l’habitatge
I
II
III
IV

Prefaci

Segona edició revisada, Hottingen-Zürich, 1887

L’obra següent és la reimpressió de tres articles que vaig escriure el 1872 en el «Volksstaat» de Leipzig. Just llavors la benedicció de milions francesos queia damunt Alemanya; els deutes estatals eren pagats, es construïen fortaleses i casernes, es renovaven constantment armes i material militar; el capital disponible i no pas menys el munt de diners en circulació augmentaren sobtadament d’una forma enorme, i tot això en un moment que Alemanya no tan sols entrava en l’escenari mundial com un «imperi únic» sinó també com un gran país industrial. Els milions donaren a la jove gran indústria un poderós impuls; per damunt de tot foren responsables d’un breu i il·lusionant període de prosperitat després de la guerra, i igualment després, quan el gran crac del 1873/1874 demostrà que Alemanya era un país industrial capaç de competir en el mercat mundial.

El període en el qual un antic país civilitzat fa una transició de la manufactura i la producció a petita escala cap a la gran indústria, que a més es veu accelerada per circumstàncies tan favorables, és també predominantment l’època de la «manca d’habitatges». D’una banda masses de treballadors rurals són atrets sobtadament a les grans ciutats, que es desenvolupen en centres industrials; d’altra banda l’urbanisme d’aquestes antigues ciutats ja no es correspon a les condicions de la nova indústria i del trànsit corresponent; els carrers s’eixamplen i s’obren de nous, els ferrocarrils hi irrompen al mig. En el mateix instant que els obrers entren a les ciutats, els habitatges obrers són enderrocats en massa. D’ací la sobtada manca d’habitatges pels treballadors i pels empresaris ocupats en el comerç al detall i en petits negocis. A les ciutats que s’aixecaren d’entrada com a centres industrials aquesta manca d’habitatges és tan bona com desconeguda. És el cas de Manchester, Leeds, Bradford, Barmen-Elberfeld. Contràriament a Londres, París, Berlín, Viena prengué una forma aguda llavors i continua en general de forma crònica.

Era per tant justament aquesta manca aguda d’habitatges, aquest símptoma de la revolució industrial que es completava a Alemanya, la que llavors omplia la premsa amb contribucions sobre la «qüestió de l’habitatge» i donà lloc a tota mena d’especulacions socials. Una sèrie d’aquests articles arribà a aparèixer fins i tot a «Volksstaat». L’autor anònim, que posteriorment es va saber que era el doctor en medicina A. Mülberger de Württemberg, considerava que aquesta qüestió oferia una oportunitat adient per il·lustrar els obrers alemanys dels efectes meravellosos de la medicina universal social proudhoniana. Quan vaig expressar a la redacció el meu astorament per l’acceptació d’aquests peculiars articles, se’m demanà de respondre’ls, i això vaig fer. (Vg. Primera secció: «Com Proudhon resol la qüestió de l’habitatge»). A aquesta sèrie d’articles li seguí aviat una segona que, a partir d’una obra del doctor Emil Sax, examinava la visió filantròpica-burgesa de la qüestió. (Segona secció: «Com la burgesia resol la qüestió de l’habitatge»). Després d’una llarga pausa el doctor Mülberger m’honorà amb una resposta als meus articles, la qual cosa m’obligà a una ampliació (Tercera secció: «Afegit a Proudhon i la qüestió de l’habitatge»), que posà fi a la polèmica i a la meua especial ocupació en aquesta qüestió. Aquesta és la història de l’aparició d’aquestes tres sèries d’articles, que també s’han publicat de forma especial com a pamflet. Si ara es fa necessària una nova impressió, ho dec sens dubte a l’atenció benevolent del govern imperial alemany que, en prohibir l’obra, augmentà com és habitual la demanda, i per tant l’hi exprés respectuosament el meu agraïment.

Per la nova impressió he revisat el text, introduït certes addicions i notes i corregit unes petites errades econòmiques de la primera secció, que malauradament el meu contrari el doctor Mühlberger no va arribar a descobrir.

En aquesta revisió vaig prendre consciència de quines passes de gegant ha fet el moviment obrer internacional en els darrers catorze anys. Llavors era encara un fet que «els obrers de llengua romànica no han tingut des de fa vint anys cap altra nodriment espiritual que les obres de Proudhon», i en tot cas el proudhonisme encara més tancat del pare de l’«anarquisme», Bakunin, que veia en Proudhon «el mestre de tots nosaltres», notre maître à nous tous. Per bé que els proudhonistes a França no eren més que una petita secta entre els treballadors, foren encara els únics que tenien un programa formulat de forma clara i que pogueren prendre la direcció en l’esfera econòmica sota la Comuna. A Bèlgica el proudhonisme dominava sense destorb entre els obrers valons, i a Espanya i Itàlia, amb excepcions força aïllades, tot allò que en el moviment obrer no era anarquista, era decididament proudhonista. I avui? A França Proudhon ha quedat totalment abandonat entre els treballadors i té tan sols influència entre els burgesos i els petits burgesos radicals, els qual, com a proudhonistes, s’anomenen també «socialistes», però que són combatuts amb la més gran energia pels obrers socialistes. A Bèlgica els flamencs han desplaçat els valons de la direcció del moviment, han abatut el proudhonisme i han elevat poderosament el moviment. Tant a Espanya com a Itàlia la marea anarquista dels anys setanta ha retrocedit i les restes del proudhonisme s’hi han vist arrossegades; mentre a Itàlia el nou partit encara és en procés de clarificació i constitució, a Espanya el petit nucli que, com a Nueva Federación Madrileña, restà lleial al Consell General de la Internacional, s’ha desenvolupat en un poderós partit - com es pot veure en la pròpia premsa republicana - que destrueix la influència dels republicans burgesos entre els treballadors d’una forma més efectiva que els seus lamentables precursors anarquistes. En el lloc de les oblidades obres de Proudhon s’hi troben ara entre els treballadors romànics «El capital», el «Manifest comunista» i una sèrie d’altres obres de l’escola marxista, i la principal reivindicació de Marx: presa de possessió de tots els mitjans de producció en nom de la societat per un proletariat dotat del predomini polític, és avui la reivindicació de tota la classe obrera revolucionària dels països romànics.

Si per tant el proudhonisme ha sigut finalment desplaçat també entre els treballadors dels països romànics, si tan sols serveix encara - com li correspon al seu propi significat - als radicals burgesos de França, Espanya, Itàlia i Bèlgica com a expressió de desitjos burgesos i petit burgesos, per què preocupar-se’n encara avui? Per què lluitar novament contra un oponent mort amb la reimpressió d’aquests articles?

Primerament per què aquests articles no es limiten a una mera polèmica contra Proudhon i els seus representants alemanys. Com a conseqüència de la divisió del treball que hi havia entre Marx i jo, em corresponia presentar les nostres opinions a la premsa periòdica, i per tant especialment en lluita amb opinions oposades, mentre Marx dedicava el temps a l’elaboració de la seua gran obra principal. Em corresponia la tasca de presentar les nostres opinions majoritàriament en forma polèmica, en oposició a d’altres opinions. També ací. Les seccions I i III no contenen tan sols una crítica de la visió proudhoniana de la qüestió, sinó també l’exposició de la nostra pròpia visió.

En segon lloc, però, Proudhon jugà un paper força important en la història del moviment obrer europeu com per caure en l’oblit sense més. Rebutjat teòricament i bandejat a la pràctica, manté el seu interès històric. Qualsevol que s’ocupe del socialisme mdoern amb un cert detall s’haurà de familiaritzar també amb els «punts de mira superats» del moviment. «La misèria de la filosofia» de Marx aparegué molts anys abans que Proudhon presentàs les seues propostes pràctiques de reforma social; Marx ací tan sols podia descobrir i criticar l’embrió del banc d’intercanvi proudhonià. La seua obra s’hi complementa per tant des d’aquest aspecte, per bé que malauradament de forma insuficient. Marx ho hauria aconseguit d’una forma millor i més convincent.

Finalment, a més, el socialisme burgès i petit burgès és fortament representat a Alemanya fins l’hora present. I de fet ho és, d’una banda, per socialistes de càtedra i filantrops de tota mena, entre els quals el desig de transformar els obrers en propietaris del llur habitatge juga encara un gran paper, i contra els quals el meu treball encara hi té lloc. D’altra banda, però, en el propi Partit Socialdemòcrata, i fins i tot en la fracció del Reichstag, un cert socialisme petit burgès troba representació. I això sota la forma que, mentre hom reconeix la justícia de les idees fonamentals del socialisme modern i la reivindicació de la transformació de tots els mitjans de producció en propietat social, es declara, però, que la llur realització és tan sols possible en una època llunyana, i pràcticament inabastable. Per tant hom en el present ha de recórrer a simples pedaços socials i es pot simpatitzar, segons les circumstàncies, amb els esforços més reaccionaris per l’anomenada «elevació de la classe treballadora». L’existència d’aquesta tendència és del tot inevitable a Alemanya, el país de la burgesia botiguera par excellence, i en una època on el desenvolupament industrial desarrela poderosament i massiva aquesta antiga i ben arrelada burgesia botiguera. És també ben poc perillosa pel moviment davant el meravellós sentit comú dels nostres treballadors, que ja han mostrat en els darrers vuit anys lluita contra les lleis socialistes, la policia i els tribunals. Però és necessari que hom se n’adone que existeix aquesta tendència. I si, com és necessari i fins i tot desitjable, aquesta tendència arriba a prendre formes més sòlides i colors més definits, llavors haurà de recórrer per les formulacions del seu programa a predecessors, i en aquest sentit difícilment podran passar Proudhon de llarg.

El nucli tant de la solució gran-burgesa com de la petit-burgesa de la «qüestió de l’habitatge» és la propietat del treballador del seu habitatge. Aquest és, però, un punt que s’ha il·luminat d’una forma completament particular amb el desenvolupament industrial d’Alemanya en els darrers vint anys. En cap altre país no existeixen tants treballadors assalariats que siguen propietaris no tan sols d’habitatge, sinó també d’hort o camp; a banda encara hi ha un nombre força gran que tenen com a llogaters casa i hort o camp, amb una possessió de fet força segura. La indústria domèstica rural, menada en conjunció amb l’horticultura o amb una petita agricultura, constitueix l’àmplia base de la jove gran indústria d’Alemanya; a l’oest els treballadors són predominantment propietaris de la llar, a l’est predominantment llogaters. Aquesta vinculació de la indústria domèstica amb l’horti-agricultura, i per tant amb un habitatge assegurat la trobam no tan sols allà on el teixidors manuals encara lluiten contra el teler mecànic: a la Baixa Renània i a Westfàlia, a les muntanyes mineres saxones i a Silèsia; la trobam allà on indústries domèstiques de tota mena s’han apoderat de la producció rural, com per exemple als boscos de Turíngia i al Rhön. En ocasió de les negociacions del monopoli del tabac es va revelar fins quin punt l’elaboració de tabac es feia amb el treball domèstic rural; i allà on hi apareix qualsevol situació de necessitat entre els petits camperols, com fa uns anys a Eifel, la premsa burgesa eleva aviat la introducció d’una indústria domèstic adient com l’únic mitjà d’ajut. De fet, tant la creixent situació de necessitat dels parcers alemanys com la situació general de la indústria alemanya condueix a una extensió continuada de la indústria domèstica rural. És un fenomen peculiar d’Alemanya. Tan sols de forma totalment excepcional la trobam a França, per exemple en les contrades de cultiu de la seda; a Anglaterra, on no hi ha cap petit camperol, la indústria domèstica rural depèn del treball de les dones i infants dels jornalers del camp; tan sols a Irlanda observam la indústria domèstica de la confecció de complements, que, com a Alemanya, la tiren endavant famílies veritablement pageses. Naturalment, no parlarem de Rússia ni d’altres països no representants en el mercat mundial industrial.

Així existeix avui en àmplies zones d’Alemanya una situació industrial igual a primera vista a la situació que hi dominava en general abans de la introducció de la maquinària. Però tan sols a primera vista. La indústria domèstica rural, unida a l’horti-agricultura, dels temps antics era, si més no en els països en desenvolupament industrial, la base d’una condició material suportable i en certs casos confortable de la classe treballadora, però també de la seua nul·litat intel·lectual i polític. El producte manual i els seus costos determinaven el preu de mercat, i degut a la productivitat del treball immensament inferior respecte avui, la demanda del mercat creixia com a norma general més ràpidament que l’oferta. Això valia per mitjans del segle passat a Anglaterra i en certa mesura per França, i especialment per la indústria tèxtil. En una Alemanya que llavors tot just s’havia recuperat de la desvastació de la guerra dels trenta anys i que s’alçava sota les circumstàncies més desfavorables, la situació era del tot diferent; la única indústria domèstica que treballava pel mercat mundial, el teixit de lli, era tan carregada de contribucions i exaccions feudals que no elevava els camperols que teixien per damunt del nivell ja ben baix de la resta de la pagesia. Però a banda d’això el treballador de la indústria rural gaudia d’una certa seguretat d’existència.

Amb la introducció de la maquinària s’alterà tot això. Els preus eren ara determinats pel producte mecànic, i els salaris dels treballadors de la indústria manual caigué amb aquest preu. Però el treballador l’havia d’acceptar o cercar una altra feina, i això no ho podia fer sense esdevindre proletari, és a dir sense abandonar la casa, l’hort i el camp - propis o llogats. I això tan sols ho va voler en casos aïllats. Així fou l’horti-agricultura dels antics teixidors manuals del camp la causa que la lluita dels telers manuals contra els telers mecànics es perllongàs força en el temps a Alemanya i que encara no s’haja conclòs. En aquesta lluita es demostrava per primera vegada, especialment a Anglaterra, que la mateixa circumstància que havia fonamentat abans una situació proporcionalment confortable al treballador - la possessió del treballador dels seus mitjans de producció - ara li esdevenia un impediment i una malaurança. En la indústria el teler mecànic derrotà el seu teler manual, en el camp la gran agricultura derrotà la seua petita explotació. Però mentre en totes dues esferes de la producció el treball unit i l’aplicació de la maquinària i de la ciència esdevenien normes socials, es lligava a la seua llar, a l’hort, al camp i al seu teler amb els mètodes antiquats de la producció individual i del treball manual. La possessió de casa i hort era ara de molt menys valor que una mobilitat d’ales lliures. Cap obrer fabril no s’hauria canviat pel teixidor manual rural que lentament però segura es dirigia cap a la fam.

Alemanya aparegué tard en el mercat mundial; la nostra gran indústria data dels anys quaranta i rep el primer impuls de la revolució del 1848 i no va poder desplegar-se fins que les revolucions del 1866 i 1870 havien eliminat si més no els pitjors obstacles polítics del camí. Però trobà el mercat mundial ocupat en gran part. La massa d’articles la lliurava Anglaterra, i els elegants articles de luxe França. Alemanya no podia derrotar la primera en preu, ni l’altra en qualitat. No li restava res més, de moment, que, en correspondència amb la tendència de l’anterior producció alemanya, fer-se un lloc en el mercat mundial amb articles que fossen massa delicats pels anglesos, i massa grollers pels francesos. La popular pràctica alemanya de la murrieria, d’enviar primer bones mostres i després mercaderies inferiors, aviat rebé del mercat mundial un càstic prou sever com perquè fos abandonada; d’altra banda la competència de la sobreproducció forçava fins i tot els sòlids anglesos a la via descendent de l’empitjorament de la qualitat i oferia un avantatge als alemanys que en aquest camp són insuperables. I així arribàrem a posseir una gran indústria i a jugar un paper en el mercat mundial. Però la nostra gran indústria treballa gairebé exclusivament pel mercat interior (tret de la indústria siderúrgica, que produeix molt més enllà de la demanda interior), i la nostra exportació massiva consisteix en un infinitud de petits articles, dels quals la gran indústria lliura com a molt gènere mig fabricat l’acabat dels quals correspon predominantment a la indústria domèstica rural.

I ací es mostra amb tota esplendor la «benedicció» de la possessió de casa i terra pròpies pel treballador modern. Enlloc, potser tret de la indústria domèstica irlandesa, es paguen salaris tan infamament baixos com en la indústria domèstica alemanya. La competència permet al capitalista deduir del preu de la força de treball ço que la família elabora en el propi hort i camp; el treballador ha d’acceptar qualsevol acord salarial perquè altrament no rebria res i no poden viure del producte del seu tros; i per què d’altra banda és aquest tros i la possessió de la terra la que els lliga al lloc i els impedeix de cercar una altra ocupació. I ací la rau la base que sosté la competitivitat d’Alemanya en el mercat mundial per tota una sèrie de petits articles. Hom treu tot el benefici capitalista d’una deducció dels salaris normals i pot presentar al comprador tota la plusvàlua. Aquest és el secret de l’extraordinari bon preu de la majoria d’articles alemanys d’exportació.

És aquesta circumstància més que no pas qualsevol altra la que manté els salaris i les condicions de vida dels treballadors d’Alemanya en d’altres esferes industrials sota el nivell dels països de l’Europa occidental. El pes mort d’aquests preus laborals mantinguts tradicionalment per sota del valor de la força de treball pressionen també els salaris dels treballadors de les ciutats i fins i tot els de les grans ciutats per sota el valor de la força de treball, i això és encara més pel fet que també en les ciutats la mal pagada indústria domèstica ha ocupat el lloc dels antics tallers i pressiona a la baixa també ací el nivell general dels salaris.

Ací veiem clarament que allò que en un estadi històric anterior era la base d’una situació relativament acomodada del treballador, és a dir la vinculació de l’agricultura i la indústria, la possessió de casa, hort i camp, la seguretat de l’habitatge, esdevé avui, sota el domini de la gran indústria, no tan sols les pitjors cadenes del treballador, sinó la més gran malaurança per tota la classe treballadora, el fonament d’una reducció sense paral·lel dels salaris per sota del seu nivell normal, i això no tan sols per branques industrials i contrades individuals, sinó per tota l’esfera nacional. No és cap meravella que la gran i petita burgesia, que viuen i s’enriqueixen d’aquestes deduccions anormals del salari, s’entusiasmen davant de la indústria rural, del treballador propietari d’una casa, i que consideren com únic remei per totes les misèries rurals la introducció de noves indústries domèstiques!

Aquest és un aspecte de la qüestió; però també hi ha un revers. La indústria domèstica és l’àmplia base de l’exportació alemanya i per tant de tota la gran indústria. Per tant s’estén en àmplies franges d’Alemanya i encara creix més de dia en dia. La ruïna del petit pagès, irremeiable des del moment que el seu treball domèstic industrial és destruït pel producte més barat manufacturat i mecànic, i que la seua ramaderia, i per tant la seua producció d’adob ho és per la destrucció de l’antic sistema de marques, l’abolició de la marca comuna i el repartiment forçós de la terra - aquesta ruïna força el petit pagès, víctima de l’usurer, a la indústria domèstica moderna. Com la renda de la terra a Irlanda deguda als propietaris rurals, a Alemanya tampoc no es poden pagar els interessos de les hipoteques usureres amb el producte de la terra sinó tan sols amb els salaris dels pagesos industrials. Amb l’expansió de la indústria domèstic, però, una contrada pagesa rere l’altra es veu arrossegada pel moviment industrial del present. És aquesta revolució dels districtes rurals mitjançant la indústria domèstica la que difon la revolució industrial a Alemanya per un àrea més àmplia que en el cas d’Anglaterra i França; és el nivell comparativament inferior de la nostra indústria el que fa tan necessària la seua extensió en territori. Això explica per què a Alemanya, al contrari d’Anglaterra i França, el moviment obrer revolucionari s’ha difós tan poderosament per gran part del país per comptes de restar exclusivament lligat als centres urbans. I això explica a més l’avenç sostingut, segur i indeturable del moviment. A Alemanya és evident que un aixecament victoriós en la capital i en les altres grans ciutats seria tan sols possible si la majoria de les petites ciutats i una gran part dels districtes rurals ha madurat pel canvi. Davant d’un desenvolupament aproximadament normal, no podrem mai esperar en cap cas d’aconseguir victòries obreres com les dels parisencs el 1848 i el 1871, però per la mateixa raó no patiren derrotes de la capital revolució a mans de províncies reaccionàries, com ho patí París en tots dos casos. A França el moviment sempre provingué de la capital, mentre que a Alemanya s’originà dels districtes de la gran indústria, de la manufactura i de la indústria domèstica; la capital tan sols fou conquerida després. Per tant potser en el futur també el paper de la iniciativa el mantindran els francesos; però la lluita es pot decidir únicament a Alemanya.

Ara bé, aquestes indústria i manufactura domèstiques rurals, que amb la llur expansió han esdevingut la branca decisiva de la producció d’Alemanya i revolucionen així més i més la pagesia alemanya, és de fet tan sols l’estadi inicial d’una transformació més àmplia. Com ja mostrava Marx («Capital» I, 3a ed. pp 484-495), també ha de sonar l’hora, en un cert estadi de desenvolupament, de la seua caiguda per la maquinària i l’empresa fabril. I aquesta hora sembla ben propera. Però l’anorreament de la indústria i de la manufactura domèstica rural mitjançant la maquinària i l’empresa fabril suposa a Alemanya l’anorreament de l’existència de milions de productors rurals, l’expropiació de gairebé la meitat de la petita pagesia alemanya, la transformació no tan sols de la indústria domèstica en fabril, sinó també de l’economia agrària en general, l’agricultura capitalista i la petita possessió rural en grans béns senyorials - una revolució industrial i agrària en favor del capital i de la gran propietat rural a costa dels pagesos. Serà decisiu per Alemanya si aquesta transformació tindrà lloc encara sota les antigues condicions socials. Si la classe obrera de cap altre país no ha pres la iniciativa, la prendrà Alemanya, i els fills del camp del «gloriós exèrcit» hi ajudaran amb valor.

I ara la utopia burgesa i petit-burgesa que donaria a cada treballador una casa de propietat i el lligaria així d’una forma semifeudal al seu capitalista, pren una forma del tot diferent. La seua realització apareix com la transformació de tots els petits propietaris rurals de cases en treballadors domèstics industrials; l’anorreament de l’antic aïllament i per tant de la nul·litat política del petit pagès que seria arrossegat al «remolí social»; l’ampliació de la revolució industrial en àmplies àrees, i per tant la transformació de la classe més estable i més conservadora de la població en un viver revolucionari, i com a culminació de tot l’expropiació del camperol de la indústria domèstica per la maquinària, que el menaria per força a l’aixecament.

Bé podem permetre els filantrops burgeso-socialistes que gaudesquen privadament dels llurs ideals mentre continuen amb la funció pública de capitalistes per realitzar-los d’aquesta forma invertida en benefici de la revolució social.

Londres, 10 de gener del 1887

Friedrich Engels



Primera secció
Com resol Proudhon la qüestió de l’habitatge

En el n. 10 i següents de «Volksstaat» s’hi troba una sèrie de sis articles sobre la qüestió de l’habitatge, l’única raó per la qual criden l’atenció, a banda de certs escrits fa temps oblidats dels anys quaranta, és perquè són el primer intent de trasplantar l’escola proudhoniana a Alemanya. Això suposa un retrocés inoït respecte tot el curs de desenvolupament del socialisme alemany, que justament ja lliurà un colp decisiu a les idees proudhonianes fa 25 anys (1), i paga la pena respondre-hi immediatament.

L’anomenada manca d’habitatges que juga un paper tan gran aquests dies en la premsa no consisteix en el fet que la classe obrera visca en general en habitatges deteriorats, atapeïts i insans. Aquesta manca d’habitatges no és quelcom particular del present; no és ni tan sols un dels patiments particulars del proletariat modern respecte totes les classes oprimides anteriors; al contrari, totes les classes oprimides de totes les èpoques l’han patit uniformement. Per posar fi a aquesta manca d’habitatges, tan sols hi ha un mitjà: bandejar l’explotació i l’opressió de la classe treballadora a mans de la classe dominant en general. - Ço que hom entén avui com a manca d’habitatges és un particular agreujament de les deficients condicions d’habitatge dels treballadors com a resultat del moviment sobtat de població cap a les grans ciutats; un augment colossal del preu de lloguer; un amuntegament encara més fort d’habitants per cada casa individual, per uns la impossibilitat de trobar al capdavall un sostre. I aquesta manca d’habitatge fa parlar tant perquè no es limita a la classe obrera sinó que la pateix també la petita burgesia.

La manca d’habitatges de treballadors i d’una part de la petita burgesia de les nostres grans ciutats modernes és un dels nombrosos mals menors i secundaris que resulten de l’actual sistema de producció capitalista. No és cap resultat directe de l’explotació del treballador com a treballador pel capitalista. Aquesta explotació és el mal fonamental que la revolució social vol abolir amb l’abolició del sistema de producció capitalista. L’eix del sistema de producció capitalista és, però, el fet que el nostre ordre social actual col·loca el capitalista en la posició de comprar la força de treball de l’obrer pel seu valor, però d’extreure’n molt més valor en fer treballar l’obrer més temps del necessari per la reproducció del preu pagat per la força de treball. La plus-vàlua generada d’aquesta manera es divideix entre tota la classe de capitalistes i terratinents, juntament amb els seus servidors pagats, des del Papa i l’Emperador fins el vigilant nocturn en avall. Com es fa aquesta distribució no és interessa; quelcom és segur, que tots els que no treballen tan sols poden viure de fragments d’aquesta plus-vàlua, que els arriba d’una forma o una altra. (Vegeu Marx, «El capital», qui ho desenvolupà per primera vegada).

La distribució d’aquesta plus-vàlua generada per la classe obrera i obtinguda sense pagament entre les classes no-treballadores es realitza entre travetes altament edificants i regatejos mutus; mentre aquesta distribució té lloc mitjançant la compra-venda, un dels seus mètodes principals és l’ensarronament del comprador pel venedor, i això ha esdevingut ara en el petit comerç, especialment en les grans ciutats, una condició completament vital pel venedor. Quan el treballador, però, és enganyat pel seu fruiter o flequer en el preu o en la qualitat de la mercaderia, no ho és en la seua propietat específica de treballador. Al contrari, tan bon punt una certa mesura mitjana d’ensarronament esdevé norma social en qualsevol lloc és equilibrada a la llarga amb el corresponent augment salarial. El treballador apareix al botiguer com a comprador, és a dir com a propietari de diners o de crèdit, i per tant de cap manera en la seua qualitat de treballador, és a dir de venedor de força de treball. L’ensarronament pot afectar-lo, com a les classes pobres en general, més durament que a les classes socials més riques, però no és un mal que l’afecte exclusivament o que siga peculiar a la seua classe.

Justament el mateix passa amb la manca d’habitatge. L’extensió de les grans ciutats modernes dóna als terrenys de certes àrees, particularment en les de situació més cèntrica, un valor artificial i sovint amb un creixement colossal; els edificis que s’hi aixequen, per comptes de pujar-ne el valor, solen davallar-lo, perquè ja no es corresponen a unes condicions alterades; hom els aterra i en construeix d’altres. Això s’esdevé principalment amb els habitatges obrers de situació cèntrica, els lloguers dels quals, fins i tot amb la més gran densificació, no poden depassar un cert màxim. Hom els aterra i hi construeix botigues, magatzems, edificis públics. El bonapartisme, mitjançant el seu Haussmann de París {1} explotà aquesta tendència per la més colossal especulació i enriquiment privat; però també a Londres, Manchester i Liverpool l’esperit de Haussmann es deixà notar, i a Berlín i Vien s’hi sent com a casa. El resultat és que els treballadors són expulsats del centre de la ciutat cap a la perifèria, que els habitatges obrers i, en general, els més petits, escassegen i s’encareixen i sovint es fan inabastables, ja que sota aquestes circumstàncies la indústria de la construcció que té per davant un camp molt millor per l’especulació en les cases més cares, tan sols construeix habitatges obrers excepcionalment.

Aquesta manca de lloguers perjudica certament el treballador més durament que qualsevol altra classe més acomodada; però no constitueix, com tampoc no era el cas de l’ensarronament del botiguer, un mal que oprimesca exclusivament la classe obrera i ha d’arribar a un punt, si més no pel que fa a la classe obrera, que troba un cert {2} equilibri econòmic.

Són justament en patiments com aquests, que la classe obrera comparteix amb les altres classes, i particularment amb la petita burgesia, on el socialisme petit-burgès, al qual pertany també Proudhon, s’ocupa amb predilecció. I així no és gens casual que el nostre proudhonista alemany s’ocupe principalment de la qüestió de l’habitatge que, com hem vist, no és de cap manera una qüestió exclusivament obrera, per bé que la declare, contràriament, com una veritable qüestió exclusivament obrera.

«Allò que és el treballador assalariat respecte del capitalista, ho és el llogater respecte del propietari de l’habitatge».

Això és totalment fals.

En la qüestió de l’habitatge tenim dues parts mútuament enfrontades, el llogater i el llogador o propietari de l’habitatge. El primer vol comprar del darrer l’ús temporal d’un habitatge; té diners o crèdit - fins i tot quan aquest crèdit l’ha de comprar al mateix propietari de l’habitatge a preu d’usura com a càrrega del lloguer. És simplement la compra d’una mercaderia; no és una operació entre proletari i burgès, entre obrer i capitalista; el llogater - fins i tot quan és un treballador - hi entra com a home de possibles, i ja ha d’haver venut la seua mercaderia particular, la força de treball, per poder aparèixer amb liquiditat com a comprador de l’ús d’un habitatge, o ha de poder oferir una garantia de la venda imminent d’aquesta força de treball. El resultat particular de la venda de la força de treball al capitalista és ací del tot indiferent. El capitalista fa que la força de treball comprada genere primer de nou el seu valor, per després treure’n una plus-vàlua, que resta en les seues mans abans i durant la seua redistribució entre la classe capitalista. Ací es genera per tant un valor addicional, la suma total del valor disponible augmenta. Del tot diferent s’esdevé amb l’operació de lloguer. Per molt que el llogador puga treure al llogater, hi ha únicament una transferència de valor disponible, generat prèviament, i la suma total del valor gaudit conjuntament pel llogater i el llogador resta igual que abans. El treballador tant si el capitalista li paga el seu treball per sota o per damunt del seu valor, veu com li depreden una part del producte del seu treball; el llogater tan sols ho és si ha de pagar l’habitatge per damunt del seu valor. És per tant un capgirament total de la relació entre llogater i llogador voler-la com a equivalent a la que hi ha entre treballador i capitalista. Al cotnrari, tenim ací una operació mercantil completament habitual entre dos ciutadans, i aquesta operació es desenvolupa d’acord amb les lleis econòmiques que regeixen en general la compra-venda de mercaderies, i les que regeixen específicament la compra-venda de la mercaderia possessió de sòl. Les despeses de construcció i manteniment de la casa o de la part implicada de la casa entren d’inici en el còmput; la situació més o menys favorable de la casa condiciona el valor del sòl en segona línia; la situació momentània de la relació entre l’oferta i la demanda en decideix la conclusió. Aquesta relació econòmica simple s’expressa en el cap del nostre proudhonista de la següent forma:

«La casa una vegada construïda serveix com a títol legal etern a una fracció determinada del treball social, encara que el valor real de la casa ja se li haja pagat al propietari en forma de lloguer. Així s’esdevé que una casa que, per exemple, fou construïda fa 50 anys cobreix en aquest temps amb la renda del seu lloguer dues, tres, cinc, deu, etc., vegades el preu de cost original».

Ací tenim d’un plegat tot Proudhon. Primerament s’oblida que el lloguer de la casa no tan sols ha de cobrir les despeses de construcció sinó també les reparacions i l’import mitjà de deutes insalvables, de lloguers impagats, així com els períodes ocasionals que resta desocupada, i finalment pagar en sumes anuals el capital de la construcció invertit en una casa que amb el temps esdevindrà inhabitable i inútil {3}. En segon lloc s’oblida que el lloguer de la casa ha de pagar igualment l’augment del valor de la terra on s’erigeix, i per tant consisteix en una part de la renda immobiliària. El nostre proudhonista declara, certament, que aquest augment del valor, que es realitza sense la participació del propietari del sòli, no li correspon amb justícia, sinó que hauria de pertànyer a la societat; passa per alt, però, que amb això demanaria en realitat l’abolició de la propietat del sòl, un punt que ens duria massa lluny si anàssem des d’ací. Finalment passa per alt que tota l’operació no es tracta de compra la casa al propietari, sinó tan sols l’ús per un determinat període. Proudhon, que mai no es preocupà de les condicions reals i concretes sota les quals s’esdevé qualsevol fenomen econòmic, no pot naturalment explicar com el preu de cost original d’una casa es paga deu vegades sota certes circumstàncies en la forma de lloguers durant cinquanta anys. Per comptes d’examinar-ho i establir que aquesta no és una qüestió difícil econòmicament, i descobrir què hi ha realment en contradicció amb les lleis econòmiques, i com és possible, Proudhon es rescata amb un salt directe des de l’economia al dret: «la casa una vegada construïda serveix com a títol legal etern» a un determinat pagament anual. Com s’esdevé aquest fet, com la casa es transforma en títol legal, ho calla Proudhon. I, tot i així, és justament el que hauria d’haver aclarit. Si ho hagués investigat hauria trobat que ni tots els títols legals del món, per molt eterns que siguen, podrien donar a una casa el poder d’obtindre el seu preu de cost decuplicat en cinquanta anys en forma renda, sinó que tan sols les condicions econòmiques (que poden tindre un reconeixement social en forma de títols legals) ho poden assolir. I amb això es trobaria tan lluny com al començament.

Tota la doctrina proudhoniana resta en aquest salt estalviador de la realitat econòmica a la frase jurídica. Sempre que el nostre valent Proudhon perd el fil econòmic - i això li passa amb tota qüestió seriosa -, es refugia en l’esfera del dret i apel·la a la justícia eterna.

Proudhon comença primer amb el seu ideal de justícia, de justice éternelle, a partir de les relacions jurídiques que es corresponen a la producció de mercaderies, i per tant s'hi remarca la demostració, per consolació de tots els bons ciutadans, que la producció de mercaderies és tan eterna com la justícia. Després fa una volta i cerca de reformar la producció real de mercaderies i el dret vigent corresponent cap a aquest ideal. Què pensaria hom d'un químic que, per comptes d'estudiar les lleis reals dels canvis materials i en quins fonaments es resolen problemes determinats, s'adreçàs a regular els canvis materials mitjançant «idees eternes» de «naturalité» i d'«affinité»? Sap hom quelcom de nou de l'«usura», quan hom diu que contradiu la «justice éternelle» i l'«equité éternelle» i la «mutualité éternelle» i d'altres «verités éternelles», com sabien els pares de l'església quan deien que es contradeia amb la «grâce éternelle», la «foi éternelle», la «volonté éternelle de dieu»? (Marx, «Capital», p. 45).

El nostre proudhonista no ho fa millor que el seu senyor i mestre:

«El contracte de lloguer és un dels milers de transaccions que són tan necessàries en la vida de la societat modern com la circulació de la sang en els cossos dels animals. Seria naturalment en interès d’aquesta societat que totes aquestes transaccions es realitzassen amb idea de justícia, és a dir es realitzassen en tot cas d’acord amb les exigències estrictes de la justícia. Amb un mot, la vida econòmica de la societat hauria d’elevar-se, com deia Proudhon, cap al cim d’una justícia econòmica. En realitat trobam, com és sabut, just el contrari».

Hom pot creure que cinc anys després que Marx hagués caracteritzat el proudhonisme precisament des d’aquest aspecte distintiu, d’una forma tan breu i clara, seria possible imprimir una mostra tan confusa en llengua alemanya? Que vol dir aquest galimaties? Res més que l’efecte pràctic de les lleis econòmiques que regulen la societat actual topen amb el sentit de justícia de l’autor i que afirma el desig pietós que la qüestió es dispose per resoldre-ho. - Sí, i si les granotes tinguessen cua ja no serien granotes! I és que el sistema de producció capitalista «no es realitza amb una idea de justícia», és a dir del propi dret a l’explotació del treballador? I si l’autor ens diu que aquesta no és la seua idea de justícia, som un pas més enllà?

Però retornam a la qüestió de l’habitatge. El nostre proudhonista deixa anar ara la seua «idea de justícia» i fa la següent declamació corprenedora:

«No tenim cap dubte d’afirmar que no hi pot haver befa més terrible en la civilització del nostre celebrat segle que el fet que a les grans ciutats el 90% de la població no té cap lloc que puga anomenar com a propi. El mateix punt nodal de l’existència moral i familiar, la casa i la llar, s’esvaeixen en el remolí social... En aquest sentit anam ben bé per sota dels salvatges. El troglodita té la seua cova, l’australià la seua cabana de fang, l’indià la seua pròpia llar - el proletariat modern es queda de fet en l’aire», etc.

En aquesta jeremíada tenim el proudhonisme amb tota la seua forma reaccionària. Per crear la classe revolucionària moderna del proletariat era absolutament necessari tallar el cordó umbilical que encara unia el treballador al passat de la terra. El teixidor manual, que té la seua casa, l’hort i el camp al costat del seu teler, era, malgrat tota la misèria i tota l’opressió política, un home tranquil i satisfet «amb tota la pietat i respectabilitat», cotava el cap davant dels rics, dels capellans i dels funcionaris estatals i era interiorment un esclau de cap a peus. Precisament és la gran indústria moderna la que ha fet del treballador lligat a la terra un proletari lliure com un ocell de totes les cadenes tradicionals {4} i completament desposseït, precisament és aquesta revolució econòmica la que ha generat les condicions sota les quals l’explotació de la classe capitalista en la forma final, la de la producció capitalista, pot enderrocar-se. I ara apareix aquest ploraner proudhonista i lamenta que s’arrabasse als treballadors de casa i llar com un gran retrocés quan és justament la primera condició de la llur emancipació intel·lectual.

Fa 27 anys vaig descriure en els seus aspectes principals («Lage der arbeitenden Klasse in England») aquest procés d’arrabassar als treballadors de la casa i de la llar, tal com es dugué a terme en el segle XVIII a Anglaterra. Les infàmies de les quals es feren culpables terratinents i fabricants i els efectes materials i morals perjudicials que hagueren de tindre en els treballadors afectats s’hi expressen com es mereixen. Però em podia passar pel cap considerar això, que en aquelles circumstàncies era un procés de desenvolupament històric necessari, com un retrocés «per sota dels salvatges»? Impossible. El proletariat anglès del 1872 es troba en un nivell infinitament superior al del teixidor rural amb «casa i llar» del 1772. Entrarien mai el troglodita amb la seua cova, l’australià amb la seua cabana de fang, l’indià amb la seua pròpia llar, en un aixecament de juny i en una Comuna de París?

Que la situació del treballador ha empitjorat materialment en general d’ençà de la introducció de la producció capitalista a gran escala ho posa tan sols en dubte la burgesia. Però hauríem per això de mirar enrera amb enyor als (probablement força magres) bordells d’Egipte, a la petita indústria rural, que tan sols generava ànimes servils, o als «salvatges»? Al contrari. Tan sols el proletariat creat per la gran indústria moderna, alliberat de totes les cadenes heretades, incloses les que el lligaven a la terra, i aplegat en les grans ciutats, pot fer la gran transformació social que pose fi a tota explotació i a tot domini de classe. L’antic teixidor manual del camp amb casa i llar no hauria sigut mai capaç de fer-ho, mai no li hauria passat pel cap ni com a pensament, i encara menys hauria volgut realitzar-ho.

Per Proudhon contràriament tota la revolució industrial dels darrers cent anys, la màquina de vapor, la fabricació a gran escala, la substitució del treball manual per màquines i la multiplicació per mil de la productivitat del treball, és un esdeveniment altament repulsiu, quelcom que pròpiament no hauria d’haver-se donat. El Proudhon petit burgès emana un món on cadascú confeccione un producte apart i independent, que siga seguidament utilitzable i bescanviable en el mercat; si llavors cadascú rep tan sols el valor de tot el seu treball en uns altres productes se satisfà la «justícia eterna» i s’institueix un món millor. Però aquest món millor proudhonià ja ha sigut fet miques pels peus del progressiu desenvolupament industrial, que anorreà de fa temps el treball individual en totes les branques industrials i que l’anorrea diàriament fins a la branca més ínfima; en el seu lloc estableix el treball social, assistit per màquines i per l’acció servicial de les forces de la natura, i el producte acabat del qual, tan bescanviable com utilitzable, és l’obra comuna de tots els individus per les mans dels quals ha hagut de passar. I precisament per aquesta revolució industrial la productivitat del treball humà ha assolit un grau tan alt com per oferir la possibilitat - per primera vegada des que existeixen els humans -, amb una divisió racional del treball entre tothom, de no tan sols produir prou pel consum abundant de tots els membres de la societat i per construir uns generosos fons de reserva, sinó també per deixar a cada individu el temps lliure suficient per allò que realment paga la pena de preservar de la cultura heretada històricament - la ciència, l’art, les relacions humanes, etc. -, i no tan sols per preservar-les, sinó per convertir-les de monopoli de la classe dominant en un bé comú de tota la societat i desplegar-les més i més. I ací rau el punt decisiu. Tan bon punt la productivitat del treball humà s’ha desenvolupat fins aquest alt grau, s’esvaeix tota excusa per l’existència d’una classe dominant. O que no era la raó final per la qual s’han defensat les diferències de classe sempre la mateixa, que hi ha d’haver una classe no aclaparada per la producció del seu manteniment vital quotidià, per tal de disposar de temps per cuidar del treball intel·lectual de la societat. Aquest discurs, que fins ara tenia una gran justificació social, ha sigut tallat de socarrel amb la revolució industrial dels darrers cent anys. L’existència d’una classe dominant esdevé diàriament un obstacle pel desenvolupament de la productivitat industrial i igualment ho és per la ciència, l’art i especialment per unes relacions humanes instruïdes. No hi ha hagut nusos més grans que els nostres burgesos moderns.

Tot això no val res per l’amic Proudhon. Vol la «justícia eterna» i res més. Cadascú rebrà a canvi del seu producte tota l’aportació laboral, tot el valor del seu treball. Però comptar-ho en un producte de la indústria moderna és una qüestió complicada. La indústria moderna enfosqueix la porció particular de l’individu en el producte global, que en l’antic treball manual individual s’expressava en el producte generat. La indústria moderna a més bandeja més i més el bescanvi individual, a partir del qual Proudhon construeix tot el sistema {5}, és a dir el bescanvi directe entre dos productors, cadascu dels quals el bescanvia per un altre per tal de consumir-lo. Per tant un caràcter reaccionari crea per tot el proudhonisme, una resistència contra la revolució industrial, i el desig corresponent, de vegades obert, de vegades amagat, de fer fora del temple tota la indústria moderna, la màquina de vapor, la filadora mecànica i els altres aparells, i retornar a l’antic i sòlid treball manual. Que llavors perdessem nou centes noranta-nou milèssimes de productivitat, que tota la humanitat fos condemnada a la pitjor esclavitud laboral, que la fam esdevingués norma general - que hi fa si tan sols assolíssem el bescanvi pel qual cadascú rebés «tota l’aportació laboral» i es realitzàs la «justícia eterna»? Fiat justitia, pereat mundus!

I el món seria aterrat amb aquesta contrarevolució proudhoniana, si fos possible dur-la a terme.

S’entén d’altra banda que amb la producció social condicionada per la gran indústria moderna és possible assegurar a cada persona «el producte complet del seu treball», encara que aquesta frase no tinga cap sentit. I tan sols té sentit si se l’amplia de tal forma que no siga el treballador individual el propietari d’aquest «producte complet del seu treball», sinó tota la societat, consistent en treballadors, la propietària del producte global del llur treball, que es reparteix entre el consum pels llurs membres, la substitució i ampliació dels mitjans de producció i l’emmagatzematge de fons de reserva de producció i de consum.{6}

—————

Després del que s’ha dit abans ja sabem com els nostres proudhonistes resoldran la gran qüestió de l’habitatge. D’una banda tenim la reivindicació que cada treballador ha de posseir un habitatge propi per tal de no anar per sota dels salvatges. D’altra banda tenim la confirmació que el pagament doble, triple, quíntuple o dècuple del preu original de cost d’una casa en forma de lloguers, tal com té lloc realment, es basa en un títol legal i que aquest títol legal es troba en contradicció amb la «justícia eterna». La solució és simple: abolim el títol legal i declaram en virtut de la justícia eterna que els lloguers es pagues d’acord amb el preu del propi habitatge. Quan hom justifica les seues premisses de forma que contenen la conclusió, no cal naturalment més capacitat que la que posseeix qualsevol xarlatà per treure del sac el resultat ja preparat i assenyalar-ne la lògica irrefutable.

I aquest és el cas. L’abolició de l’habitatge de lloguer es proclama com a necessitat, i de fet es reivindica en la forma de transformació de tot llogater en propietari del seu habitatge. Com ho farem? Ben simple:

«Els habitatges de lloguer seran rescatats... Al fins ara propietari de la casa se li pagarà el valor de la seua casa fins al darrer hel·ler i penic. Per comptes de suposar com fins ara el tribut que el llogater ha de pagar pel dret etern del capital, d’ençà del dia que es proclame el rescat de l’habitatge de lloguer, serà la suma exactament regulada que el llogater haurà de fer en terminis anuals pel pagament de l’habitatge que ha passat a la seua possessió... La societat... es transforma d’aquesta manera en una totalitat de posseïdors lliures i independents d’habitatges».

El proudhonista troba un crim contra la justícia eterna que el propietari de la casa puga obtindre sense treballar renda i interès {7} del capital esmerçat en la casa. Decreta que això s’ha d’acabar; que el capital esmerçat en la casa no ha de donar cap interès {7}, i en la mesura que representa una possessió comprada de sòl, no ha de comportar tampoc cap renda. Ara bé, hem vist que amb això el sistema de producció capitalista, el fonament de la societat actual, no es veu gens afectat. L’eix central on gira l’explotació del treballador és la compra de força de treball pel capitalista i l’ús que fa el capitalista d’aquesta transacció per obligar el treballador a produir més que el valor pagat per la força de treball. És aquesta transacció entre el capitalista i el treballador la que genera tota la plus-vàlua que posteriorment es divideix en les formes de renda, de benefici comercial, d’interès del capital {8}, de contribucions, etc., entre les diferents menes de capitalistes i dels llurs servidors. I ara entra el nostre proudhonista i creu que si hom prohibeix a una mena individual de capitalista, i de fet a aquella mena de capitalista que no compra directament cap força de treball i per tant no produeix tampoc cap plus-vàlua, treure profit o interès {9}, hom fa així un pas endavant! La quantitat de treball impagat pres a la classe obrera restaria igual encara que els propietaris de cases no tinguessen demà la possibilitat d’exigir el pagament de rendes i interessos {7}, la qual cosa no impedeix el nostre proudhonista de declarar:

«L’abolició de l’habitatge de lloguer és per tant un dels esforços més fructífers i magnífics que mai haja eixit del ventre de la idea revolucionària i ha d’esdevindre una reivindicació de primer ordre des dels rengles de la social-democràcia».

Del tot com els laments sobre mercats del propi mestre Proudhon, l’escataineig del qual sempre es troba en relació inversa a la grandària de l’ou posat.

Ara pensam, però, en la bella situació que seria que cada treballador, petit burgès i burgès es veiés obligat, mitjançant un pagament anual, a esdevindre primer parcialment i després completament propietari del seu habitatge! En els districtes industrials d’Anglaterra, on hi ha gran indústria però petites cases obreres i on cada treballador casat habita la pròpia casa, la qüestió tindria encara un possible sentit. Però la petita indústria de París, com la de la majoria de grans ciutats del continent, es complementa amb grans cases, on habiten plegades deu, vint o trenta famílies. El dia del decret d’alliberament mundial, que proclama el rescat dels habitatges de lloguer, Peter treballa en una fàbrica de maquinària de Berlín. Després del curs d’un any és propietari, si voleu, d’una quinzena part del seu habitatge, consistent en una cambra del cinquè país d’una finca qualsevol d’Hamburg. Perd la seua feina i es troba aviat en un habitatge similar, amb vistes brillants al pati, en el tercer pis de Pothof, a Hannover, on després d’una estada de cinc mesos ha adquirit 1/36 de la propietat, quan una vaga l’envia cap a München i el força, per una estada d’onze mesos a adquirir exactament 11/180 del dret de propietat d’una galdosa planta baixa, darrera de l’Ober-Angergasse. Trasllats posteriors, tal com tan sovintegen entre els treballadors d’avui, el duen encara més lluny: 7/360 d’un habitatge no pas menys desitjable a St. Gallen, 23/180 d’un altre a Leeds i 347/56.223, comptat exactament, per tal que la «justícia eterna» no puga lamentar res, d’una tercera a Seraing. Què fa ara el nostre Peter de totes aquestes porcions d’habitatges? Qui li’n dóna el valor real? On ha de trobar el propietari o els propietaris de les porcions restants dels diferents habitatges que ocupà en una ocasió? I quines són honestament les relacions de propietat de qualsevol finca gran, els pisos de la qual contenen, posam, vint habitatges i que, una vegada exhaurit el termini de rescat i abolits els habitatges de lloguer, pertanyen a nombrosos propietaris d’una tres-centèssima part, escampats per tots els racons del món? El nostre proudhonista ens respondrà que en instituir-se el banc d’intercanvi proudhonià es pagarà tothora i a tothom l’aport laboral complet de cada producte de treball, i per tant també pagarà tot el valor d’una porció d’habitatge. Però el banc d’intercanvi proudhonià no ens afecta, primer que tot pel que ni tan sols se l’esmenta en els articles sobre la qüestió de l’habitatge; i en segon lloc perquè es fonamenta en l’error particular que si qualcú vol vendre una mercaderia trobarà necessàriament un comprador per tot el seu valor, i en tercer lloc perquè, abans que Proudhon l’inventàs, ja havia fet fallida en més d’una ocasió a Anglaterra sota el nom de Labour Exchange Bazaar.

Tota la posició segons la qual es treballador ha de comprar el seu habitatge, es basa en la visió fonamental proudhoniana reaccionària ja esmentada, per la qual la situació generada per la gran indústria moderna és una excrescència malaltissa i que la societat ha d’ésser conduïda violentament - és a dir, contra la corrent seguida des de fa cent anys -, cap a l’antic treball manual estable de l’individu com a norma, que no és en general més que una restauració idealitzada de la petita empresa traspassada i encara en procés de ruina. Si els treballadors són simplement duts de nou a aquesta situació estable, si es bandeja feliçment el «remolí social», el treballador empraria naturalment de nou la propietat de «casa i llar», l’esmentada teoria del rescat seria menys lamentable. Proudhon tan sols oblida que per tal de consolidar-ho, primer hauria d’endarrerir el rellotge de la història mundial en cent anys i així el treballador d’avui seria una ànima esclava tan limitada, acotada i agenollada com la del seu besavi.

Fina ara, però, el contingut racional i pràctic que hi ha en aquesta solució proudhoniana de la qüestió de l’habitatge ja s’introdueix en l’actualitat, i de fet aquesta introducció no deriva del «ventre de la idea revolucionària», sinó de la pròpia gran burgesia. Sentim ara un excel·lent full espanyol, «La Emancipación» de Madrid, del 16 de març del 1872:

«Hi ha encara un altre mitjà per resoldre la qüestió de l’habitatge, proposat per Proudhon, que a primera vista és interessant però que vist de més a prop revela una impotència total. Proudhon proposà que els llogaters es transformassen en compradors per pagaments, de forma que el lloguer anualment pagat es comptàs com a taxa de rescat pel valor de l’habitatge i que el llogater després d’un cert interval de temps esdevingués el propietari d’aquest habitatge. Aquest mitjà, que Proudhon tenia per força revolucionari, l’apliquen actualment en tots els països societats d’especuladors, que es guanyen així amb l’elevació del preu de lloguer el doble o el triple del valor de la casa. El senyor Dollfus i d’altres grans fabricants del nord-oest de França han realitzat aquest sistema no tan sols per treure’n diners, sinó a més per una reflexió política.

»Els dirigents més intel·ligents de la classe dominant sempre han dirigit els llurs esforços a augmentar el nombre de petits propietaris per tal de construir un exèrcit contra el proletariat. Les revolucions burgeses del segle passat dividiren les grans possessions dels nobles i de l’església en petites parcel·les de propietat, tal com avui volen fer els republicans espanyols amb les grans possessions encara existents, i crearen així una classe de petits propietaris rurals, que des de llavors ha sigut l’element més reaccionari de tota la societat i l’obstacle permanent contra el moviment revolucionari del proletariat urbà. Napoleon III va cercar la creació d’una classe similar a les ciutats mitjançant l’empetitiment de les participacions individuals de deute estatal, i el senyor Dollfus i els seus col·legues volen desviar tot l’esperit revolucionari dels llurs treballadors en vendre’ls petits habitatges a pagar en terminis anuals, i alhora lligar els treballadors a la fàbrica on treballen mitjançant aquesta propietat; així veiem que el pla de Proudhon no tan sols no ha alleugerit en res la classe obrera, sinó que se li ha girat directament en contra». (2)

Com es resol ara la qüestió de l’habitatge? En la societat actual es resol justament com qualsevol altre qüestió social: mitjançant un ajustament econòmic gradual entre l’oferta i la demanda, una solució que genera de nou la qüestió, i que no és per tant cap solució. Com resoldria una revolució social aquesta qüestió no depèn tan sols de les circumstàncies del moment, sinó també de qüestions força més àmplies, entre les quals una d’essencial és la superació de l’antagonisme entre la ciutat i el camp. Com que no hem de fer cap sistema utòpic per la disposició de la societat futura, seria més que inútil entrar-hi. Una cosa és, però, segura, que ja són disponibles ara en les grans ciutats prou construccions d’habitatges com per tractar d’immediat amb un ús racional qualsevol «manca d’habitatge» real. Això naturalment tan sols es pot aconseguir amb l’expropiació dels posseïdors actuals, i amb l’allotjament en aquestes cases dels treballadors sense sostre o dels que es troben excessivament amuntegats en els habitatges d’ara, i tan bon punt el proletariat haja conquerit el poder polític aquesta mesura dictada per l’interès públic serà tan fàcil de dur a terme com són les expropiacions i els reallotjaments per l’estat actual.

—————

El nostre proudhonista no se sent, però, satisfet amb les seus fites anteriors en la qüestió de l’habitatge. Ha d’elevar-la des de la terra plana a l’esfera del socialisme superior, i per tant verificar-la també com una essencial «fracció de la qüestió social».

«Assumim ara que la productivitat del capital es pren realment per les banyes, com ha de passar tard o d’hora, per exemple amb una llei de transició que fixe l’interès de tot capital a l’1%, remarc que amb la tendència que fins i tot aquest percentatge s’aprope més i més a un punt zero, de forma que finalment no es pague res més que el treball necessari per l’establiment del capital. Com tots els altres productes cases i habitatges entre en l’àmbit d’aquesta llei... El mateix propietari seria el primer de concedir-ne la vendra perquè altrament la casa restaria sense ús i el capital invertit seria simplement inútil».

Aquesta qüestió conté un dels principals articles de fe del catecisme proudhonià i dóna un exemple frapant de la confusió que hi domina.

La «productivitat del capital» és quelcom inexistent, que Proudhon pren forassenyadament dels economistes burgesos. Els economistes burgesos comencen certament amb l’afirmació que el treball és la font de tota riquesa i la mesura del valor de tota mercaderia; però han d’explicar també com és que el capitalista que avança capital per un negoci industrial o comercial no tan sols rep de nou el seu capital avançat a la fi del negoci, sinó també encara un profit. Es veuen obligats per tant a desenvolupar tota mena de contradiccions i a adscriure també al capital una certa productivitat. Res no demostra millor com de profundament Proudhon encara es troba en el sistema de pensament burgès que el fet que s’haja apropiat aquesta expressió de productivitat del treball. Ja hem vist igualment al començament que l’anomenada «productivitat del capital» no és res més que la propietat que té (sota les actuals relacions socials, sense les quals no hi hauria cap capital) de poder apropiar-se el treball impagat de treballadors assalariats.

Però Proudhon es diferencia dels economistes burgesos en no aprovar aquesta «productivitat del capital», sinó contràriament descobrir-la com una violació de la «justícia eterna». És això el que impedeix al treballador de rebre tota l’aportació del seu treball. Cal per tant eliminar-la. Però com? A través de la disminució de la taxa d’interès mitjançant lleis compulsives i finalment reduint-la a zero. Ja que llavors segons el nostre proudhonista el capital deixaria d’ésser productiu.

L’interès del capital monetari és tan sols una part del benefici; el benefici, bé siga de capital industrial o comercial, és tan sols una part de la plus-vàlua extreta a la classe obrera per la classe capitalista en la forma de treball impagat. Les lleis econòmiques que regulen la taxa d’interès són tan independents de les que regulen la taxa de plus-vàlua com ho puga ésser el cas entre lleis de la mateixa forma social. Però pel que fa al repartiment d’aquesta plus-vàlua entre els capitalistes individuals és clar que pels industrials i homes de negocis que tenen molt capital avançat per altres capitalistes en els llurs negocis, la taxa de benefici ha d’augmentar en la mateixa mesura - si totes les altres circumstàncies resten igual - que cau la taxa d’interès. La reducció i eliminació final de la taxa d’interès no afectaria de cap manera prendre l’anomenada «productivitat del capital» realment «per les banyes», sinó tan sols regular de forma diferent el repartiment de la plus-vàlua impagada i extreta de la classe obrera entre capitalistes individuals i no asseguraria cap avantatge al treballador contra el capitalista industrial, sinó al capitalista industrial contra el rendista.

Proudhon, des del seu punt de mira jurídic, explica la taxa d’interès, com tots els fets econòmics, no per les condicions de la producció social, sinó per les lleis estatals, de les quals aquestes condicions reben una expressió general. Des d’aquest punt de mira que manca de tota percepció de la interdependència de les lleis estatals amb les condicions de producció de la societat, les lleis estatals apareixen necessàriament com a ordres purament arbitràries, que en qualsevol moment es podrien substituir amb unes de directament oposades. Per tant no hi ha res més fàcil per Proudhon que emetre un decret - tan bon punt en tinga el poder - per reduir la taxa d’interès a un 1%. I si totes les altres circumstàncies socials resten com són, el decret de Proudhon existiria tan sols en el paper. La taxa d’interès es regularia com abans segons lleis econòmiques, a les quals avui és sotmesa, malgrat tots els decrets; els individus amb capacitat de crèdit continuarien a prestar diners, segons les circumstàncies a un 2, 3, 4% o més, exactament com abans, i l’única diferència seria que els rendistes tindrien cura de no avançar diners als individus dels quals s’esperaria un procés. A més, aquest gran pla de privar al capital de la seua «productivitat» és tan antic com les lleis contra l’usura que no cercaven més res que restringir la taxa d’interès, i que ara han sigut abolides a tot arreu perquè a la pràctica eren contínuament violades o el·ludides i l’estat es va veure obligat a admetre la seua impotència contra les lleis de la producció social. I la reintroducció d’aquestes lleis mitjavals i inaplicables seria «prendre la productivitat del capital per les banyes»? Hom veu que com més de prop s’investiga el proudhonisme, més reaccionari sembla.

I quan llavors la taxa d’interès s’haja reduït a zero, i l’interès del capital s’haja per tant abolit, llavors «no es pagarà més que el treball necessari per la substitució del capital». Això vol dir que l’abolició de la taxa d’interès és igual a l’abolició del benefici i fins i tot de la plus-vàlua. Però si fos possible abolir realment l’interès per decret, quina seria la conseqüència? Que la classe dels rendistes ja no tindria cap alicient per prestar capital en forma d’avançaments, sinó que l’invertiria ella mateixa o en societats industrials d’accions a compte propi. La quantitat de plus-vàlua extreta a la classe treballadora per la classe capitalista restaria igual, per bé que el repartiment seria diferent, però tampoc amb una diferència d’importància.

De fet el nostre proudhonista passa per alt que ja ara en la societat burgesa no es paga més de mitjana en la compra de mercaderies que «el treball necessari per la substitució del capital» (hauria de dir, per la producció de la mercaderia en qüestió). El treball és la mesura del valor de totes les mercaderies, i és merament impossible en la societat actual - a banda de fluctuacions del mercat - que la mitjana global d’una mercaderia es pague més que el treball necessari per confeccionar-la. No, no, estimat proudhonista, les complicacions rauen en quelcom del tot diferent: rauen en el fet que «el treball necessari per la la substitució del capital» (per utilitzar la vostra confusa forma d’expressió) no és ni tan sols pagat completament! Com s’esdevé això, ho podeu veure a Marx («Capital», p. 128-160).

Amb això no n’hi ha prou. Si l’interès del capital s’aboleix, també s’aboleix l’interès del lloguer. Ja que «com tots els altres productes també les cases i els habitatges s’inclouen naturalment en el marc d’aquesta llei». Això va completament en l’esperit del vell comandant, que en adreçar-se a un dels seus reclutes feia: «He sentit a dir que sou doctor - hauríeu de visitar-me de tant en tant; quan hom té dona i set fills sempre hi ha quelcom a adobar».

Recluta: «Disculpau-me, senyor comandant, però sóc doctor en filosofia».

Comandant: «Tant me fa, una cataplasma és una cataplasma».

El mateix passa amb el nostre proudhonista: interès de lloguer o interès de capital, tant me fa, interès és interès, una cataplasma és una cataplasma. - Hem vist abans que el preu del lloguer, vulgarment interès de lloguer, es descompon: 1. una porció com a renda del sòl; 2. una porció com a interès del capital de construcció, inclòs el benefici del constructor; 3. una porció com a despeses de reparació i d’assegurança; 4. una porció per recuperar (amortitzar) el capital de la construcció, inclòs el benefici, en deduccions anuals en relació al desgast gradual de la casa.

I ara hauria d’haver quedat clar fins i tot al més cec que:

«El propietari seria el primer interessat en accedir a la venda perquè altrament la seua casa restaria sense usar i el capital esmerçat seria simplement inútil».

Naturalment. Si hom aboleix l’interès del capital prestat, llavors cap propietari de cases podria obtindre ni un penic de llogar-les, simplement perquè hom pot dir també del lloguer interès de lloguer {10} i perquè l’interès de lloguer inclou una porció de l’interès real del capital. Una cataplasma segueix sent una cataplasma. Si bé es podien fer inefectives les lleis contra la usura eludint-les, mai no van afectar ni remotament la qüestió del lloguer dels habitatges. Restaria per Proudhon imaginar que la seua nova llei contra la usura regularia sense gaire soroll i aboliria gradualment no tan sols l’interès simple del capital, sinó també el complexe interès de lloguer dels habitatges.{11} Per què, doncs, s’havia de comprar encara al propietari la casa «simplement inútil» per uns bons diners, i com és que sota aquestes circumstàncies el propietari no arribava a lliurar diners per desfer-se d’aquesta casa «simplement inútil», per tal d’estalviar-se noves despeses de reparació, és quelcom que hom deixa a les fosques.

Després d’aquest assoliment triomfal en l’esfera del socialisme superior (suprasocialisme l’anomena el mestre Proudhon) el nostre proudhonista considera justificat volar encara més alt.

«Es tracta ara de treure’n unes conclusions per tal d’il·luminar completament des de totes bandes una qüestió tan important per nosaltres».

I quines són aquestes conclusions? Coses que es deriven ben poc del dit anteriorment, com ara que els habitatges perdrien valor amb l’abolició de la taxa d’interès i que, desproveïdes de les frases pomposes i solemnes del nostre autor, no voldrien dir res més que, per tal de facilitar el negoci de rescatar els habitatges de lloguer seria desitjable: 1. una estatística exacta de la qüestió, 2. una bona inspecció de sanitat i 3. cooperatives d’obrers de la construcció per poder emprendre l’edificació de noves cases - coses que són totes força boniques i bones, però malgrat tota la fraseologia buida de crits de mercat no aporten cap «il·luminació completa» en la foscor de la barreja mental proudhoniana.

Qui ha aconseguit tant se sent també amb el dret de fer als obrers alemanys una seriosa admonició:

«Aquestes qüestions i similars, pensam, hauríem de merèixer l’atenció de la social-democràcia... Fem possible, com ara pel que fa a la qüestió de l’habitatge, que queden clares també en d’altres qüestions igualment importants com ara el crèdit, el deute estatal, el deute privat, les contribucions etc.», etc.

Així el nostre proudhonista ens anuncia tota una sèrie d’articles sobre «qüestions similars», i si les tracta tan profundament com la present «qüestió tan important», llavors el «Volkstaat» en tindrà prou manuscrits per un any. Podem avançar-los de fet - tot es redueix al que ja s’ha dit: l’interès del capital s’ha d’abolit i amb això desapareixerà l’interès en els deutes estatals i privats, el crèdit serà sense cost, etc. Aquesta mateixa fórmula màgica s’ha d’aplicar a qualsevol qüestió i en cada cas aïllat s’obtindran resultats astoradors amb una lògica inexorable: que, en abolir l’interès del capital, hom ja no haurà de pagar cap interès pels diners prestats.

Altrament són belles qüestions, amb les quals el nostre proudhonista ens amenaça: crèdit! Quin crèdit empra el treballador a banda del que obté de setmana per setmana, o el crèdit de les cases de penyora? Si l’obté sense cost amb interès, fins i tot amb l’interès usurer de l’empenyorament, quina diferència li suposa? I si, en general, n’obtingués un avantatge, i per tant els costos de producció de la força de treball s’abaratissen, no hauria de caure el preu de la força de treball? - Però pel burgès i especialment pel petit-burgès - per qui el crèdit és una qüestió de pes, i especialment pel petit-burgès, seria molt bo que pogués obtindre crèdit tothora i, a més sense, sense el pagament d’interessos. «Deutes estatals»! La classe obrera sap molt bé que no els ha fet, i deixarà el pagament pels qui els han contret. - «Deutes privats»! - vegeu crèdit. - «Contribucions»!. Coses que interessen força la burgesia, però tan sols d’una forma força inferior al treballador: ço que el treballador paga en contribucions, passa a la llarga als costos de producció de la força de treball, i els haurà de compensar per tant el capitalista. Tots aquests punts que se’ns ha presentat com qüestions d’alta importància per la classe obrera, tenen en realitat un interès essencial tan sols per la burgesia i encara més per la petita burgesia, i sostenim, malgrat Proudhon, que la classe obrera no és cridada a cuidar els interessos d’aquestes classes.

De la gran qüestió que realment afecta els treballadors, la de la relació entre el capitalista i el treballador assalariat, de la qüestió: com és que el capitalista pot enriquir-se del treball dels seus obrers, el nostre proudhonista no en diu paraula. El seu senyor i mestre certament s’hi havia ocupat, però no hi aportà cap claredat i fins i tot en les seues darreres obrers no va anar més enllà de la «Philosophie de la Misère» (Filosofia de la misèria), la buidor completa de la qual Marx ja va tractar de forma concloent el 1847.

No era prou penós que els obrers de llengua romànica no haguessen tingut en els darrers vint-i-cinc anys cap altra nodriment intel·lectual socialista que les obrers d’aquest «socialista del segon imperi»; seria una doble malaurança si també Alemanya ara fos inundada de teoria proudhonista. Amb tot no hi ha res a témer. El punt de mira teòric de l’obrer alemany és a cinquanta anys del proudhonista, i amb això n’hi haurà prou com per mostrar-ne l’exemple d’aquesta qüestió de l’habitatge per tal d’estalviar-nos qualsevol problema futur en aquest sentit.

Segona secció
Com resol la burgesia la qüestió de l’habitatge

I

En la secció sobre la solució proudhonista s’ha mostrat com de força directament interessada és la petita burgesia en aquesta qüestió. Però també a la gran burgesia l’importa força, si bé amb un interès indirecte. La ciència natural moderna ha demostrat com els anomenats «barris pobres», on s’amunteguen els treballadors, constitueixen llocs de cultiu per totes aquelles epidèmies que assetgen les nostres ciutats de tant en tant. Còlera, tifus i febre tifoïdea, verola i altres malalties letals difonen en l’aire empestat i en l’aigua enverinada d’aquests barris obrers els llurs gèrmens; amb prou feines mai no arriben a morir, i tan bon punt les circumstàncies ho permeten donen lloc a brots epidèmics i es dirigeix llavors més enllà dels llocs de cultiu a les parts més airejades i sanitoses de la ciutat, habitades pels senyors capitalistes. El domini capitalista no es pot permetre el plaer de crear malalties epidèmiques entre la classe obrera sense càstic; les conseqüències els hi cauen al damunt, i els àngels de la mort arriben als capitalistes amb la mateixa implacabilitat que entre els obrers.

Tan aviat com s’ha establert científicament això, els burgesos filantròpics comencen a competir els uns amb altres amb nobles esforços per la salut dels llurs treballadors. Es fundaren societat, s’escrigueren llibres, es redactaren propostes, els debateren i decretaren lleis, per tal d’aturar les fonts de les epidèmies sempre recurrents. Les condicions d’habitatge dels treballadors s’examinaren i es feren intents per posar remei als mals més cridaners. Especialment a Anglaterra, on hi havia la majoria de les grans ciutats i on el foc amenaçava més urgentment la gran burgesia, s’hi desenvolupà una gran activitat; es nomenaren comissions governamentals per investigar les condicions de salut de la classe obrera; els llurs reports, distingits per la precisió, l’exhaustivitat i la imparcialitat per totes les fonts continentals forniren els fonaments de noves lleis, més o menys efectives. Per incompletes que fossen aquestes lleis, es troben infinitament per davant de tot allò que s’ha fet en aquest sentit fins ara en el continent. I malgrat que l’ordre social capitalista reprodueix de nou els mals que s’han de remeiar amb una necessitat tan inevitable que fins i tot a Anglaterra el remei ha avançat amb prou feines ni una sola passa.

Alemanya emprà, com és habitual, un termini molt més llarg abans que les fonts cròniques permanents d’infecció també arribassen al grau agut necessari per despertar la indolent gran burgesia. Però qui va lent va segur, i així finalment entre nosaltres sorgí una literatura burgesa de salut pública i de la qüestió de l’habitatge, un extracta aigualit dels predecessors forasters, principalment anglesos, envers els quals cercà d’oferir una aparença enganyosa de superioritat de mires amb frases altisonants i solemnes. A aquesta literatura pertany: Dr. Emil Sax, «Die Wohnungszustände der arbeitenden Classen und ihre Reform», Viena, 1869.

He triat, per presentar el tractament burgès de la qüestió obrera, aquest llibre tan sols perquè fa l’intent de resumir la literatura burgesa sobre el tema. I que n’és de bella, ja que serveix al nostre autor de «font»! Dels reports parlamentaris anglesos, les autèntiques fonts principals, tan sols esmenta de nom tres dels més antics; tot el llibre demostra que l’autor mai no n’ha vist ni un de sol; contràriament, tota una sèrie d’obres tòpiques, burgeses, de botiguer benpensant i de filantrop hipòcrita són introduïdes: Ducpétiaux, Roberts, Hole, Huber, les memòries dels congressos anglesos de ciències socials (o més aviat de la col), el periòdic de l’Associació pel Benestar de les Classes Treballadores de Prússia, el report oficial austríac sobre l’Exposició Universal de París, els reports oficials bonapartistes d’aquesta mateixa exposició, l’«Illustrated London News», «Über Land und Meer» i finalment «una autoritat reconeguda», un home «d’aguda percepció pràctica», d’«impressionant i convincent discurs», és a dir - Julius Faucher! Manca en aquesta llista de fonts tan sols el «Gartenlaube», el «Kladderadatsch» i el fusiler Kutschke.

Per tal que no puga sorgir cap malentès del punt de mira del senyor Sax, declara a la pàgina 22:

«Entenem per economia social la doctrina de l’economia nacional aplicada a qüestions social, o expressat més acuradament, el conjunt de mitjans i vies per les quals aquesta ciència ofereix a partir de les lleis ‘de ferro’ dins el marc de l’ordre social predominant en l’actualitat, l’elevació les anomenades (!) classes desposseïdes al nivell de les propietàries».

No ens aturarem en la confusa expressió que la «doctrina de l’economia nacional» o l’economia política s’ocupe de res més en general que de qüestions «socials». Anam directament al punt principal. El doctor Sax demana que «les lleis de ferro» de l’economia burgesa, el «marc de l’ordre social predominant en l’actualitat», en d’altres mots, el sistema de producció capitalista reste inalterat, i que, amb tot, les «anomenades classes desposseïdes s’eleven al nivell de les propietàries». Ara bé, és una precondició inevitable del sistema de producció capitalista que hi haja una classe, no anomenada, sinó realment desposseïda, que no tinga res més a vendre que la força de treball, i que per tant es veja obligada a vendre als capitalistes industrials aquesta força de treball. La tasca de la nova ciència de l’economia social descoberta pel senyor Sax consisteix per tant en això: trobar els mitjans i vies per, dins d’una situació social que es fonamenta en l’antagonisme dels capitalistes, posseïdors de totes les matèries primeres, instruments de producció i mitjans de vida, d’una banda, i els treballadors assalariats desposseïts, que tan sols anomenen com a pròpia la força de treball, d’altra banda, per tal que dins d’aquesta situació social tots els treballadors assalariats es puguen transformar en capitalistes, sense deixar d’ésser treballadors assalariats. El senyor Sax creu que ha resolt aquesta qüestió. Potser seria igual de bo si ens mostràs com tots els soldats de l’exèrcit francès, que des de l’època del vell Napoleó porten en el coll les divises de mariscal, es podrien transformar en mariscals de camp sense deixar d’ésser soldats rasos. O com hom pot aconseguir que tots els 40 milions de súbdits de l’Imperi Alemanya es facen emperadors alemanys.

És l’essència del socialisme burgès voler mantindre els fonaments de tots els mals de la societat actual i alhora voler abolir aquests mals. Els socialistes burgesos volen, com ja deia el «Manifest comunista», «remeiar els problemes socials per tal d’assegurar la continuïtat de la societat burgesa», volen «la burgesia sense el proletariat». Hem vist que el senyor Sax presenta la qüestió justament d’aquesta manera. La solució la troba en la solució de la qüestió de l’habitatge; és de l’opinió que

«mitjançant millores en l’habitatge de les classes treballadores seria possible remeiar reeixidament la misèria física i intel·lectual que s’ha descrit i per tant - mitjançant la millora radical de la situació de l’habitatge per ella sola - elevar la major part d’aquestes classes més enllà del pou d’unes condicions sovint inhumanes d’existència fins als cims purs del benestar material i intel·lectual». (pàgina 14).

Remarcam a més que rau en l’interès de la burgesia amagar l’existència d’un proletariat creat per les relacions burgeses de producció i determinat per la llur continuació. Per tant el senyor Sax ens diu, pàgina 21, que sota classes treballadors s’entenen «totes les classes sense mitjans», «tot individu en general, com ara treballadors manuals, vídues, pensionistes (!), funcionaris subalterns, etc.» al costat dels treballadors pròpiament dits. El socialisme burgès estén la mà als petit-burgesos.

D’on prové doncs la manca d’habitatges? Com sorgeix? El senyor Sax, com a bon burgès, no gosa saber que és un producte necessari de la forma social burgesa; que no pot haver una societat sense manca d’habitatges si la gran massa treballadora és assalariada, és a dir si la seua existència i reproducció depén exclusivament de la suma necessària de mitjans de vida; si contínuament noves millores de la maquinària, etc., deixen sense feina masses de treballadors; si oscil·lacions industrials violentes i regularment recurrents condicionen d’una banda la disponibilitat d’un nombrós exèrcit de reserva de treballadors desocupats, i d’altra banda llencen temporalment una gran massa de treballadors sense-feina al carrer; si els treballadors s’apleguen massivament en les grans ciutats, i de fet més ràpidament que no es construeixen habitatges en les condicions vigents, i si s’han de trobar llogaters fins i tot per les corts de porcs més infames; si finalment el propietari de cases, en la seua facultat de capitalista, no tan sols té el dret sinó, gràcies a la competència, en certa mesura també el deure de treure de la seua propietat implacablement els preus de lloguer més alts possibles. En una societat així la manca d’habitatges no és cap casualitat, sinó que és una institució necessària que no es pot abolir d’un plegat amb tots els seus efectes sobre la salut, etc., si no es transforma de socarrel tot l’ordre social del qual sorgeix. Però el socialisme burgès no gosa saber-ho. Ni gosa explicar les causes de la manca d’habitatge. No li resta cap altre mitjà que explicar-ho amb frases morals sobre la roïnesa humana, derivada del pecat original.

«I com que no ignoram - i en conseqüència no negam» (valenta conclusió!) -, «que la responsabilitat... rau parcialment en el propi treballador que cerca habitatge, i en una part de fet encara més gran en els qui es dediquen a satisfer-li la necessitat, o, aquells qui, malgrat tindre prous mitjans, no fan cap intent de dedicar-s’hi, els propietaris, les classes socials superiors. La responsabilitat dels darrers... consisteix en el fet que no s’ocupen de fornir una oferta suficient de bons habitatges».

Com Proudhon ens porta de l’economia al dret, els nostres socialistes burgesos ens porten de l’economia a la moral. I res no és més natural. Qualsevol que declare que el sistema de producció capitalista, les «lleis de ferro», de l’actual societat burgesa són intocables i amb tot vulga abolir-ne conseqüències indesitjades, però necessàries, no té més remei que fer prèdiques morals als capitalistes, prèdiques morals l’efecte emotiu de les quals s’evapora aviat pels interessos privats i, si cal, per la competència. Aquestes prèdiques morals són exactament iguals a la gallina que era a la vora de la bassa on neden amb delit els aneguets que ella havia covat. Els aneguets entren en l’aigua malgrat que no és terra ferma, i els capitalistes malden pel benefici, per bé que no tinga cap pietat. «En qüestions de diners no hi ha lloc per la pietat», deia ja el vell Hansemann, que en sap més que el senyor Sax.

«Els bons habitatges tenen un preu tan alt que per la major part dels treballadors és del tot impossible emprar-los. El gran capital... s’atura alhora d’invertir en habitatges per les classes treballadores... En gran mesura aquestes classes cauen doncs amb les llurs necessitats d’habitatge en l’especulació».

Especulació repugnant - el gran capital naturalment no especula! Però no és la mala voluntat, és tan sols la ignorància, la que impedeix al gran capital d’especular en cases obreres:

«Els propietaris de cases no saben quin gran i important paper juga una satisfacció normal de la necessitat d’habitatge..., no saben que fan a la gent quan els ofereixen com a norma una habitatges tan irresponsablement dolents i nocius, i finalment no saben com es perjudiquen ells mateixos amb això». (pàgina 27).

La ignorància dels capitalistes es complementa, però, amb la ignorància dels treballadors, per tal de generar la manca d’habitatges. Després que el senyor Sax haja admès que els «estrats més baixos» dels treballadors «es veuen obligats (!) a cercar un allotjament nocturn i tot i que el puga trobar per tal de no restar directament sense sostre, i en aquest sentit són absolutament indefensos i impotents», ens afirma:

«Ja que és un fet conegut com molts d’entre ells» (els treballadors) per manca de cura, però principalment per ignorància, es priven els cossos de les condicions pel desenvolupament natural i una existència sana, i perquè no tenen ni la menor idea d’higiene racional i, en particular, de l’enorme importància que juga l’habitatge en aquesta higiene». (pàgina 27).

Ara, però, venen les orelles d’ase burgeses. Allà on en els capitalistes la «culpa» desapareix en ignorància, en els treballadors la ignorància tan sols és la causa de la culpa. Hom sent:

«Així s’arriba» (és a dir, per ignorància) «que si es poden estalviar una mica de lloguer es traslladen a habitatges foscos, humits i insuficients, que són en resum una befa a totes les exigències de la higiene... i sovint diverses famílies lloguen plegades un únic habitatge, de fet una sola cambra - i tot per gastar tan poc com siga possible en el lloguer, mentre que d’altra banda malbaraten els ingressos d’una forma realment pecaminosa en beguda i en tota mena de plaers forassenyats».

Els diners que els treballadors «malgasten en aiguardent i tabac» (pàgina 28), la «vida tavernària amb totes les seues conseqüències deplorables que enfonsen una vegada i una altra com un pes de plom la situació dels treballadors», rauen pel senyor Sax de fet com un pes de plom en l’estómac. Que sota les condicions vigents l’alcoholisme entre els treballadors siga un producte tan necessari de la seua situació vital com ho són el tifus, el crim, els paràsits i d’altres malalties socials, tan necessaris que hom pot calcular per endavant el nombre mitjà de casos d’alcoholisme, és quelcom que el senyor Sax tampoc no pot saber. Altrament el meu mestre d’escola ja em deia: «La gent corrent va a la taverna, i els importants al club», i com que els conec tots dos puc donar-ne la confirmació.

Tot el discurs sobre la «ignorància» de les dues parts consisteix en les antigues expressions de l’harmonia d’interessos del capital i del treball. Si els capitalistes coneguessen els llurs veritables interessos, oferirien als treballadors bons habitatges i els hi millorarien en general la posició; i si els treballadors entenguessen els llurs veritables interessos, no farien vagues, no entrarien en la socialdemocràcia, no farien política, sinó que seguirien dòcilment els llurs superiors, els capitalistes. Tristament les dues parts troben els llurs interessos en un lloc ben diferent a les prèdiques del senyor Sax i dels seus nombrosos predecessors. L’evangeli de l’harmonia entre el capital i el treball ja s’ha predicat des de fa cinquanta anys; la filantropia burgesa s’ha gastat un munt de diners per demostrar aquesta harmonia mitjançant institucions models, i com veurem després som avui justament on èrem fa cinquanta anys.

El nostre autor passa ara a la solució pràctica de la qüestió. Com que poc revolucionària era la proposta de Proudhon de fer els treballadors propietaris dels llurs habitatges es pot veure en el fet que el socialisme burgès, ja abans d’ells, provà de dur-ho a la pràctica i encara ho intenta. També el senyor Sax declara que la qüestió de l’habitatge tan sols es pot resoldre completament amb la transferència de la propietat dels habitatges als treballadors (p. 58 i 59). Encara més, cau en un encís poètic davant d’aquest pensament i esclata en el següent brot d’entusiasme:

«Hi ha quelcom de particular en el desig humà a la possessió de terra, un instint que ni tan sols la vida material febril i impulsiva del present no ha pogut afeblir. És l’apreciació inconscient de la importància de la conquesta econòmica que representa la possessió de la terra. Amb ella l’humà obté un refugi segur, s’arrela alhora fermament a la terra, i tota economia (!) hi té la base més duradora. Amb tot, els avantatges materials estenen la benedicció de la possessió de la terra més enllà. Qui és tan afortunat com per poder anomenar-la seua, ha assolit el nivell més alt imaginable d’independència econòmica; té un terreny on poder dominar i governar sobiranament, és el seu propi senyor, té un cert poder i un segur refugi per temps de necessitat; creix la seua autoconsciència i amb ella la seua força moral. D’ací la profunda importància de la propietat en la qüestió exposada... El treballador, indefens avui davant dels canvis de conjuntura, i en dependència constant de qui li ofereix feina, seria en cert grau rescatat d’aquesta precària situació, si esdevingués capitalista i contra els perills de la pèrdua de feina o d’incapacitat laboral comptàs amb un crèdit hipotecari, que en conseqüència li seria accessible. S’elevaria per tant així de classe desposseïda en propietària». (pàgina 63).

El senyor Sax sembla assumir que l’humà és essencialment un camperol, altrament no adscriuria als treballadors de les nostres grans ciutats un instint cap a la possessió de la terra que ningú altre no hi havia descobert. Pels obrers de les nostres grans ciutats és la llibertat de moviments la primera condició vital, i la possessió de la terra els hi pot ésser únicament un impediment. Lliureu-los la pròpia casa, encadenau-los de nou al sòl, i els trencareu la capacitat de resistència contra reduccions salarials dels fabricants. El treballador individual pot vendre ocasionalment la seua casa, però en una vaga seriosa o en una crisi industrial general {12} totes les cases que pertanyessen a obrers afectats es posarien a la venda en el mercat, i o no hi trobarien cap comprador o ho farien per sota del preu de cost. I si tots trobassen compradors tota la gran reforma de l’habitatge del senyor Sax es dissoldria una vegada més, i hauria de començar de nou. Amb tot, els poetes viuen en un món de fantasia, i també és el cas del senyor Sax, que s’imagina que el posseïdor de sòl ha assolit «el nivell més alt d’independència econòmica», que té «un segur refugi», que «esdevé capitalista i es protegeix contra els perills de la pèrdua de feina o d’incapacitat laboral mitjançant el crèdit hipotecari, que en conseqüència li seria accessible», etc. Si el senyor Sax veiés als petits pagesos francesos i els de la nostra Renània; cases i camps carregats amb hipoteca rera hipoteca, les llurs collites pertanyen als creditors abans d’haver-les segat, i no dominen ni governen el «terreny» sobiranament, sinó que ho fan l’usurer, l’advocat i l’algutzir. Això és certament el nivell més alt imaginable d’independència econòmica - per l’usurer! I per tal que els obrers duguen les llurs cases el més aviat possible sota la mateixa sobirania de l’usurer, el benpensant senyor Sax assenyala acuradament al crèdit hipotecari al qual poden acudir en cas de pèrdua de feina o d’incapacitat laboral, per comptes d’esdevindre una càrrega per la beneficència.

En tot cas el senyor Sax ha resolt ara la qüestió presentada: el treballador «esdevé capitalista» mitjançat l’adquisició de la seua pròpia casa.

El capital és el comandament damunt del treball impagat d’un altre. La casa de l’obrer esdevé per tant capital tan sols en la mesura que un tercer la lloga i se n’apropia una part del producte del treball sota la forma de lloguer. Justament com que ell mateix hi viu, això impedeix la casa d’esdevindre capital, de la mateixa forma que l’abric deixa d’ésser capital en el mateix moment que el compri al sastre i me’l pos. El treballador que posseeix una casa de mil talers ja no és certament cap proletari, però hom hauria d’ésser el senyor Sax per anomenar-lo capitalista.

El capitalisme del nostre treballador té però encara un altre aspecte. Assumim que en una determinada àrea industrial esdevé norma general que cada treballador posseesca casa pròpia. En aquest cas la classe obrera viu lliure de càrregues; sense despesa d’habitatge això ja no entra en el valor de la força de treball. Tota reducció en els costos de generació de la força de treball, és a dir tota disminució duradora del preu de les necessitats vitals dels treballadors comportà però «segons les lleis de ferro de la doctrina de l’economia nacional» una reducció igual del valor de la força de treball i per tant al capdavall una caiguda corresponent en el salari. El salari cauria per tant de mitjana d’acord amb l’estalvi mitjà, és a dir que el treballador pagaria el lloguer de la pròpia casa, però ja no, com abans, en diners al propietari de l’habitatge, sinó en treball impagat als fabricants pels quals treballa. D’aquesta forma els estalvis del treballador esmerçats en la casa esdevindrien de ben segur en certa mesura capital, però no capital per ell, sinó pel capitalista que l’ocupa.

El senyor Sax no pot ni tan sols en el paper transformar el seu treballador en capitalista.

Remarcam a més que ço dit abans val per totes les anomenades reformes socials destinades a l’estalvi o a l’abaratiment de mitjans de vida del treballador. O bé es generalitzen i són seguides per tant de la corresponent reducció salarial, o bé resten completament com a experiments aïllats, i la mera presència com a excepcions aïllades demostra que la llur introducció és irreconciliable amb el sistema de producció capitalista existent. Assumim que en una zona, mitjançant la introducció general de cooperatives de consum els mitjans de vida del treballador s’abarateixen en un 20%; els salaris a la llarga haurà de caure aproximadament un 20%, és a dir en la mateixa relació que els mitjans de vida afectats que entren en el manteniment del treballador. Si el treballador empra de mitjana, per exemple, tres quartes parts del salari en aquests mitjans de vida, cauria el salari finalment en un 1/4 × 20 = 15%. En breu: tan aviat com una d’aquestes reformes estalviadores es generalitza, el treballador rep un salari inferior en la mateixa proporció, ja que l’estalvi li permet de viure més barat. Donau a cada treballador un ingrés estalviat i independent de 52 talers, i el seu salari setmana haurà de disminuir finalment en un taler. Per tant: com més estalvie, menys salari rebrà. Estalvia per tant no en interès propi, sinó en el del capitalista. Cal res més per tal «d’estimular de la forma més poderosa la primera virtut econòmica, el sentit de l’estalvi»? (p. 64.)

Altrament el senyor Sax ens diu tot seguit que els obrers han d’esdevindre posseïdors de cases no tant en interès propi com dels capitalistes:

«Amb tot no tan sols l’estament obrer sinó la societat en general té l’interès més gran en veure el nombre més gran possible de membres vinculat (!) a la terra» (m’agradaria veure el senyor Sax en aquesta posició) «... {13} Totes les forces secretes que encenen el volcà anomenat qüestió social, que flameja sota els nostres peus, la irritació proletària, l’odi... la perillosa confusió d’idees... haurien de desaparèixer com la boira davant del sol matiner, quan... el propi treballador entra d’aquesta forma en la classe dels posseïdors». (p. 65).

En d’altres mots: el senyor Sax espera que el treballador, mitjançant l’alteració de la posició proletària que hauria de comportar l’adquisició d’una casa, perdria també el caràcter proletari i esdevindria de nou un aneguet obedient com ho eren els seus avis, també posseïdors de cases. Els proudhonistes ho haurien de tindre ben clar.

Així creu el senyor Sax que ha resolt la qüestió social:

«El repartiment més just dels béns, l’enigma de l’esfinx, la solució del qual ja molts han cercat debades, no rauria davant nostre com un fet tangible si no s’hagués pres de la regió de les idees i dut al reialme de la realitat? I quan es realitze, no s’assoliria un dels objectius superiors, que fins i tot els socialistes de la tendència més extrema presenten com el punt culminant de les llurs teories»? (p. 66).

És una veritable sort que haguem anat tan lluny. Aquest crit triomfal constitueix de fet el «punt culminant» del llibre de Sax, i a partir d’ara baixa elegantment de «la regió de les idees» a la realitat planera, i quan descendim ens trobam que res de res no ha canviat en la nostra absència.

El primer pas cap avall ens el fa fer el nostre autor en informar-nos que hi ha dos sistemes d’habitatges obrers: el sistema de cottage, on cada família obrera té casa pròpia i possiblement hort, com a Anglaterra, i el sistema casernari de grans edificis que contenen nombrosos habitatges obrers, com a París, Viena, etc. Entre tots dos hi ha el sistema habitual al nord d’Alemanya. Ara bé, és cert que el sistema de cottage és l’únic correcte i l’únic on el treballador pot adquirir la propietat d’una casa; també el sistema casernari té desavantatges força grans pel que fa a la sanitat, la moralitat i la pau domèstica - però llàstima, llàstima, el sistema de cottage és justament inaplicable en els punts centrals de la manca d’habitatges, en les grans ciutats, per l’encariment del sòl, i hom pot quedar satisfet si hom erigeix cases de 4 a 6 habitatges per comptes de grans casernes, o si més no les mancances principals del sistema casernari són complementades amb refinaments de la construcció. (p. 71-92.)

No és cert que ja hem davallat un bon tros? La transformació de l’obrer en capitalista, la solució de la qüestió social, que cada treballador tinga una casa pròpia - tot plegat s’ha deixat enrere en la «regió de les idees»; ens resta encara tan sols ocupar-nos en introduir el sistema de cottage en el camp i erigir en les ciutats les casernes obreres de la forma més suportable possible.

La solució burgesa de la qüestió de l’habitatge ha fet fallida de seguida - ha fet fallida davant de l’antagonisme de la ciutat i el camp. I ací arribam al nucli de la qüestió. La qüestió de l’habitatge tan sols es pot resoldre quan la societat s’haja transformat prou com per començar a abolir l’antagonisme entre la ciutat i el camp que l’actual societat capitalista ha aguditzat fins a l’extrem. La societat capitalista, ben lluny de poder abolir aquest antagonisme, es veu obligada ha enfortir diàriament aquesta oposició. Per contra els primers socialistes utòpics moderns, Owen i Fourier, ho havien reconegut correctament. En els llurs edificis models l’antagonisme entre la ciutat i el camp ja no existeix. S’hi troba per tant just el contrari d’allò que sosté el senyor Sax: no és la solució de la qüestió de l’habitatge la que resol alhora la qüestió social, sinó que és mitjançant la solució de la qüestió social, és a dir mitjançant l’abolició del sistema de producció capitalista, que es fa possible alhora la solució de la qüestió de l’habitatge. Voler resoldre la qüestió de l’habitatge i voler mantindre les grans ciutats moderns és un contrasentit. Les grans ciutats modernes, però, seran bandejades únicament amb l’abolició del sistema de producció capitalista, i quan això siga de camí hi haurà altres coses a fer que subministrar a cada treballador una petita casa de propietat.

D’entrada, però, cada revolució social haurà de prendre les coses tal com les trobe, i haurà de remeiar els mals més urgents amb els mitjans disponibles. I com que ha hem vist que la manca d’habitatges es pot tractar immediatament amb l’expropiació d’una part dels habitatges de luxe que pertanyen a les classes posseïdores i amb el reallotjament de la part restant.

Si ara el senyor Sax en conseqüència deixa de nou les grans ciutats i ens fa un llarg i ampli discurs sobre colònies obreres, que s’han d’establir al costat de les ciutats, ens assegura totes les belleses d’aquestes colònies, amb «subministrament d’aigua, il·luminació amb gas, calefacció d’aire o d’aigua, safareig, assecadores, cambres de bany, etc.» comuns, amb «bressoles, escoles, sala de pregària (!), cambres de lectura, biblioteca... bar de vi i cervesa, sala de ball i música amb tota respectabilitat», amb força de vapor dirigida a totes les cases de forma que «la producció en un cert abast es pot retornar de la fàbrica a tallers domèstics» - això no altera gens la qüestió. Les colònies que descriu les manllevà directament el senyor Huber dels socialistes Owen i Fourier i simplement les va fer completament burgeses en descartar-ne tot allò socialista. Per això, però, esdevenen justament utòpiques. Cap capitalista no té interès d’establir aqueste