Anunci, penjat pels murs de Petrograd, del resultat d'una reunió de representants dels regiments de la guarnició, convocats per considerar la qüestió de formar un nou govern.[6]
…El primer Congrés dels Soviets, el juny d'enguany, proclamà el dret dels pobles de Rússia a l'autodeterminació.
El segon Congrés dels Soviets, el novembre passat, confirmà aquest dret inalienable dels pobles de Rússia de forma més decidida i clara.
Executant la voluntat d'aquests congressos, el Consell de Comissaris del Poble ha decidit d'establir com a base per la seua activitat en la qüestió de les nacionalitats, els següents principis:
(1) La igualtat i sobirania dels pobles de Rússia.
(2) El dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació, fins al punt de la separació i la formació d'un estat independent.
(3) L'abolició de tots i cadascun dels privilegis i deshabilitacions nacionals i nacional-religioses.
(4) El lliure desenvolupament de les minories nacionals i dels grups etnogràfics que habiten el territori de Rússia.
Es prepararan immediatament decrets per la formació d'una Comissió de Nacionalitats.
En nom de la República Russa,
Comissari
del Poble per a les Nacionalitats
Iussov Djugashvili-Stalin
President del Consell de Comissaris del Poble
V. Uljanov
(Lenin)
La Rada Central de Kiev declarà immediatament Ucraïna república independent, com va fer el govern de Finlàndia, a través del Senat a Helsingfors. “Governs” independents sorgiren a Sibèria i el Caucàs. El Comitè Militar en Cap Polonès aplegà ràpidament les tropes poloneses de l'exèrcit rus, n'abolí els comitès i establí una disciplina de ferro...
Tots aquests “governs” i “moviments” tenien dues característiques en comú: eren controlats per les classes propietàries, i temien i detestaven el bolxevisme...
Continuadament, en mig del caos del canvi sobtat, el Consell de Comissaris del Poble amartellava el desplegament de l'ordre socialista. Decret de seguretat social, del control obrer, regulacions pels comitès agraris volost, abolició de rangs i títols, abolició de tribunals i creació de tribunals populars...[3]
Exèrcit rere exèrcit, flota rera flota, enviava delegacions, “per saludar joiosament al nou govern del poble”.
Davant de Smolni, un dia, vaig veure un regiment esparracat que tot just venia de les trinxeres. Els soldats formaven davant les grans portes, amb els rostres prims i grisos, mirant l'edifici com si Déu fos a dins. Alguns assenyalaven les àligues imperials de damunt la porta, rient... Guàrdies vermells arribaven per muntar guàrdies. Tots els soldats es giraren per mirar, encuriosits, com si n'haguessen sentit parlar però mai no els haguessen vist. Reien de bon cor i trencaven files per colpejar en l'esquena dels guàrdies vermells, amb remarques que eren mig acudit, mitja admiració...
El govern provisional ja no hi era. El 15 de novembre, en totes les esglésies de la capital, els sacerdots deixaren de pregar per ell. Però com el mateix Lenin deia a la Cai-i-ka, això era “tan sols el començament de la conquesta del poder”. Privada d'armes, l'oposició, que encara controlava la vida econòmica del país, es dedicà a organtizar la desorganització, amb tot el geni rus per l'acció cooperativa-obstruir, vinclar i desacreditar els soviets.
La lluita dels empleats governamentals era ben organitzada, finançada pels bancs i establiments comercials. Cada moviment dels bolxevics per prendre l'aparell governamental era resistit.
Trockij anà al Ministeri d'Afers Exteriors; els funcionaris refusaren de reconèixer-lo, es tancaren, i quan forçaren les portes, dimitiren. Demanà les claus dels arxius; tan sols quan portà obrers per forçar els panys les hi donaren. Llavors es descobrí que Neratov, ex-ministre auxiliar d'exteriors, havia desaparegut amb els tractats secrets...
S'liapnikov provà de prendre possessió del Ministeri de Treball. Feia molt de fred, i no hi havia ningú per encendre la calefacció. De tots els centenars d'empleats, ni un de sol li mostrà on era l'oficina del ministre...
Aleksandra Kollontai, nomenada el 13 de novembre comissària de benestar públic-el departament d'assistència benèfica i d'institucions públiques-fou rebuda amb una vaga de tots els funcionaris del ministeri, tret de quaranta. Immediatament els pobres de les grans ciutats, els interns de les institucions, foren esperonats en una situació miserable: delegacions d'invàlids famolencs, d'orfes amb rostres blaus i afuats, assetjaren l'edifici. Amb llàgrimes que li queien pel rostre, Kollontai arrestà els vaguistes fins que li lliurassen les claus de l'oficina i del reservat; quan tingué les claus, però, va descobrir que l'ex-ministra, la comtessa Panina, s'havia endut tots els fons, que havia refusat de lliurar si no era amb ordre de l'Assemblea Constituent.[4]
En el Ministeri d'Agricultura, en el Ministeri d'Abastiments, el Ministeri de Finances, tingueren lloc incidents similars. I els empleats, convocats a tornar a la feina o a renunciar a càrrecs i pensions, o bé se n'anaren o tornaren per sabotejar... Amb gairebé tota la intelligentzia anti-bolxevic, no hi havia possibilitat pel govern soviètic de reclutar nou personal...
Els bancs privats restaren obstinadament tancats, amb una porta oberta al darrera pels especuladors. Quan entraven els comissaris bolxevics, els empleats eixien, amagant els llibres i retirant els fons. Tots els empleats del Banc Estatal feren vaga tret dels oficinistes encarregats de les caixes fortes i de la fabricació de diners, que refusaren totes les demandes de Smolni i pagaven privadament enormes sumes al Comitè de Salvament i a la Duma Municipal.
Dues vegades un comissari, amb una companyia de guàrdies vermells, va anar-hi formalment per insistir en el lliurament de grans sumes de despeses governamentals. La primera vegada els membres de la Duma Municipal i els dirigents menxevics i social-revolucionaris eren presents en un nombre imponent, i parlaren tan greument de les conseqüències que atemoriren el comissari. La segona vegada arribà amb un ordre, que procedí a llegir en veu alta i de forma adient; però algú cridà l'atenció al fet que no duia ni data ni segell, i el respecte rus tradicional pels “documents” el forçaren de nou a retirar-se...
Els oficials de la Cancilleria de Crèdit destruïren els llibres, de forma que tot registre de les relacions financeres de Rússia amb països forasters es perderen.
Els Comitès d'Abastiment, les administracions de les institucions públiques de propietat municipal, o no treballaven gens, o sabotejaven. I quan els bolxevics, obligats per les necessitats desesperades de la població urbana, provaren d'ajudar o de controlar els serveis públics, tots els empleats anaren a la vaga immediatament, i la Duma inundà Rússia de telegrames sobre la “violació bolxevic de l'autonomia municipal”.
En tots els quarters generals militars, i en les oficines dels ministeris de guerra i de marina, on els antics oficials havien consentit de treballar, els comitès d'exèrcit i l'alt comandament bloquejaren els soviets de totes les formes possibles, fins al punt de desemparar les tropes del front. El Vikz'el era hostil, i refusava de transportar tropes soviètiques; cada tren de tropes que abandonava Petrograd era pres per la força, i calia arrestar responsables ferroviaris cada vegada-fins que el Vikz'el amenaçà amb una vaga general immediata si no se'ls alliberava...
Smolni era clarament impotent. Els diaris deien que totes les fàbriques de Petrograd haurien de tancar en tres setmanes per manca de combustible; el Vikz'el anuncià que els trens haurien de deixar de circular pel primer de desembre; hi havia aliments tan sols per tres dies a Petrograd, i no n'arribaven més; i l'exèrcit del front passava gana... El Comitè de Salvament, els diversos comitès centrals, enviaren un comunicat per tot el país, on exhortaven la població d'ignorar els decrets governamentals. I les ambaixades aliades o eren fredament indiferents, o obertament hostils...
Els diaris de l'oposició, suprimits un dia i reapareguts l'endemà al matí sota nous noms, amuntegaven un fort sarcasme contra el nou règim. [5] Fins i tot Novaja Z'izn el caracteritzava de “combinació de demagògia i impotència”.
De dia en dia (deia) el govern dels comissaris del poble s'enfonsa més i més profundament en el llot de la pressa superficial. Després d'haver conquerit fàcilment el poder - els bolxevics no en poen fer ús.
Impotents per dirigir el mecanisme existent de govern, són incapaços alhora de crear un de nou que puga treballar fàcilment i lliure d'acord amb les teories dels experimentadors socials.
Fins fa ben poc els bolxevics no tenien prou homes per dirigir un partit creixent - una obra per damunt de tot d'oradors i d'escriptors; on, doncs, han de trobar homes ensinistrats per executar les diverses i complicades funcions de govern?
El nou govern actua i amenaça, rega el país de decrets, cadascun més radical i més “socialista” que l'anterior. Però en aquesta exhibició de socialisme de paper - molt probablement destinat a l'estupefacció dels nostres descendents - no hi apareix ni el desig ni la capacitat de resoldre els problemes immediats del dia!
De mentres, la Conferència per Formar un Nou Govern de la Vikz'el continuava reunint-se nit i dia. Tots dos bàndols ja havien acordat en principi la base del govern; s'hi discutia la composició del Consell del Poble; es triava temptativament el gabinet, amb C'ernov com a primer ministre; els bolxevics eren admesos com a gran minoria, però Lenin i Trockij tenien el pas barrat. Els comitès centrals dels partits menxevic i social-revolucionari, el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, resolgueren que, per bé que inalterablement oposats a la “política criminal” dels bolxevics, no s'oposarien “per tal d'aturar el vessament fraticida de sang” a la llur entrada en el Consell del Poble..
La fugida de Kerenski, però, i l'èxit astorador dels soviets a tot arreu, alterà la situació. El 16, en una reunió de la Cai-i-ka, els social-revolucionaris d'esquerres insistiren que els bolxevics haurien de formar un govern de coalició amb els altres partits socialistes; altrament es retirarien del Comitè Militar Revolucionari i de la Cai-i-ka. Malkin deia, “les notícies de Moscou, on els nostres camarades moren en tots dos costats de les barricades, ens determina a proposar una vegada més la qüestió de l'organització del poder, i no és tan sols el nostre dret fer-ho, sinó el nostre deure... Hem aconseguit el dret de seure amb els bolxevics ací dins els murs de l'Institut Smolni, i de parlar des d'aquesta tribuna. Després d'una forta lluita interna de partit, ens veurem obligats, si refusau el compromís, a passar a la lluita oberta a fora... Hem de proposar els termes democràtics d'un compromís acceptable...”
Després d'un recés per considerar aquest ultimàtum, els bolxevics tornaren amb una resolució, llegida per Kamenev:
La Cai-i-ka considera necessari que entren en el govern representants de tots els partits socialistes que integren els soviets de representants d'obres, de soldats i de camperols i que reconeixen les conquestes de la revolució del 7 de novembre - és a dir, l'establiment d'un govern soviètic, els decrets de pau, terra, control obrer de la indústria, i l'armament de la classe obrera. La Cai-i-ka resol per tant de proposar negociacions quant a la constitució del govern de tots els partits soviètics, i insisteix en les següents condicions com a base:
El govern és responsable davant la Cai-i-ka. La Cai-i-ka s'ampliarà a 150 membres. A aquests 150 delegats dels soviets de representants d'obres i de soldats s'afegiran 75 delegats dels soviets provincials de representants de camperols, 80 de les organitzacions del front de l'exèrcit i de l'armada, 40 dels sindicats (25 dels diversos sindicats panrussos, d'acord amb la importància, 10 del Vikz'el, i 5 dels treballadors postals i telegràfics), i 50 delegats dels grups socialistes de la Duma Municipal de Petrograd. En el propi ministeri, si més no la meitat de les carteres es reservaran als bolxevics. Els ministeris de treball, interior i afers exteriors s'han d'atorgar als bolxevics. El comandament de les guarnicions de Petrograd i de Moscou han de restar en mans dels delegats dels soviets de Moscou i de Petrograd.
El govern emprén l'armament sistemàtic dels obrers de tot Rússia.
Es resol d'insistir en la candidatura dels camarades Lenin i Trockij.
Kamenev s'explicà. “L'anomenat ‘Consell del Poble’”, deia, “proposat per la Conferència, consistiria en uns 420 membres, dels quals uns 150 serien bolxevics. A banda, hi hauria delegats de la contra-revolucionària antiga Cai-i-ka, 100 membres escollits per les dumes municipals - tots kornilovistes; 100 delegats dels soviets de camperols - nomenats per Avksentiev, i 80 dels antics comitès d'exèrcit, que ja no representen les masses de soldats.
“Refusam d'admetre l'antiga Cai-i-ka, i també els representants de les dumes municipals. Els delegats dels soviets de camperols els elegirà el Congrés de Camperols, que hem convocat, i que elegirà alhora un nou Comitè Executiu. La proposta d'excloure Lenin i Trockij és una proposta per decapitar el nostre partit, i no l'acceptam. I finalment no veiem cap necessitat d'un ‘Consell del Poble’; els soviets són oberts a tots els partits socialistes; i la Cai-i-ka els representa en les proporcions reals entre les masses...”
Karelin, pels social-revolucionaris d'esquerres, declarà que el seu partit votaria la resolució bolxevic, reservant-se el dret de modificar-ne certs detalls, com la representació dels camperols, i demanava que el Ministeri d'Agricultura fos reservat als social-revolucionaris d'esquerres. Això es va acordar...
Més tard, en una reunió del Soviet de Petrograd, Trockij respongué una qüestió sobre la formació del nou govern:
“No en sé res. No prenc part en les negociacions... Amb tot, no crec que tinguen gran importància...”
Aquella nit hi hagué una gran agitació en la Conferència. Els delegats de la Duma Municipal es retiraren...
Però en el propi Smolni, en les fileres del partit bolxevic, creixia una formidable oposició a la política de Lenin. La nit del 17 de novembre la gran sala era plena i ominosa per la reunió de la Cai-i-ka.
Larin, bolxevic, declarà que s'apropava el moment de les eleccions de l'Assemblea Constituent, i que era hora d'allunyar el “terrorisme polític”.
“Les mesures preses contra la llibertat de premsa s'haurien de modificar. Tenien motiu durant la lluita, però ara ja no tenen excusa. La premsa hauria d'ésser lliure, tret de les crides als aldarulls i a la insurrecció”.
En una tempesta de xiulets i esbroncades del seu propi partit, Larin oferí la següent resolució:
El decret del Consell de Comissaris del Poble quant a la premsa és revocat per la present.
Les mesures de repressió política tan sols poden emprar-se a partir d'una decisió d'un tribunal especial, elegit per la Cai-i-ka en proporció a la força dels diferents partits representats; i aquest tribunal tindrà el dret de reconsiderar també les mesures de repressió ja efectuades.
Això fou rebut amb un aplaudiment atronador, no tan sols dels social-revolucionaris d'esquerres, sinó també d'una part dels bolxevics.
Avanessov, pels leninistes, proposà a corre-cuita que la qüestió de la premsa s'ajornàs fins que s'arribàs a un compromís entre els partits socialistes. Refusat per una votació aclaparadora.
“La revolució que ara es realitza”, continuava Avanessov, “no ha dubtat en atacar la propietat privada; i és com a propietat privada que hem d'examinar la qüestió de la premsa...”
A partir d'això la resolució bolxevic oficial deia:
La supressió de la premsa burgesa fou dictada no tan sols per necessitats purament militars en el curs de la insurrecció, i per aturar l'acció contra-revolucionària, sinó que també és necessària com a mesura de transició cap a l'establiment d'un nou règim en relació amb la premsa - un règim sota els qual els propietaris capitalistes de les impremptes i del paper no poden ésser fabricants omnipotents i exclusius de l'opinió pública.
Hem d'avançar més en la confiscació d'impremptes i de subministraments de papers privats, que haurien d'esdevindre propietat dels soviets, tant en la capital com en les províncies, de forma que els partit i grups polítics en puguen fer ús de les instal·lacions d'imprempta en proporció a la força real de les idees que representen - en altres mots, proporcionalment al nombre dels llurs integrants.
El restabliment de l'anomenada “llibertat de premsa”, el simple retorn d'impremptes i paper als capitalistes - enverinadors de la ment del poble - això seria una rendició inadmissible a la voluntat del capital, l'abandonament d'una de les conquestes més importants de la revolució; en altres mots, seria una mesura de caràcter inqüestionablement contra-revolucionari.
D'acord amb l'anterior, la Cai-i-ka refusa categòricament tota proposta destinada al restabliment de l'antic règim en el domini de la premsa, i dóna un suport inequívoc al punt de mira del Consell de Comissaris del Poble en aquesta qüestió, contra pretensions i ultimàtums dictats per prejudicis petit-burgesos, o per una rendició evident als interessos de la burgesia contra-revolucionària.
La lectura d'aquesta resolució fou interrompuda per crits irònics dels social-revolucionaris d'esquerres, i esclats d'indignació dels bolxevics insurrectes. Karelin era dempeus, protestant. “Fa tres setmanes els bolxevics eren els més ardents defensors de la llibertat de premsa - Els arguments d'aquesta resolució recorden particularment el punt de mira de les antigues Centúries Negres i dels censors del règim tsarista - ja que ells també parlaven d'‘enverinadors de la ment del poble’”.
Trockij parlà extensament a favor de la resolució. Distingia entre la premsa durant la guerra civil i la premsa després de la victòria. “Durant la guerra civil el dret d'emprar la violència pertany únicament als oprimits...” (Crits de “Qui és l'oprimit ara? Caníbal!”).
“La victòria damunt els nostres adversaris no s'ha assolit encara, i els diaris són armes en les llurs mans. En aquestes condicions, el tancament de diaris és una mesura legítima de defensa...” Després, passant a la qüestió de la premsa després de la victòria, Trockij continuava:
“L'atitud dels socialistes en la qüestió de la llibertat de premsa hauria d'ésser la mateixa que envers la llibertat d'empresa... El domini de la democràcia que s'estableix a Rússia demana l'abolició de la dominació de la premsa per la propietat privada, de la mateixa forma que la dominació de la indústria per la propietat privada... El poder soviètic hauria de confiscar totes les impremptes”. (Crits, “confiscau la imprempta del Pravda!”)
“Cal abolir el monopoli de la premsa per la burgesia. Altrament no paga la pena que prenguem el poder! Cada grup de ciutadans hauria d'accedir a les impremptes i al paper... La propietat d'impremptes i paper pertany primer als obrers i camperols, i tan sols després als partits burgesos, que són una minoria... El pas del poder a les mans dels soviets comportarà una transformació radical de les condicions essencials d'existència, i aquesta transformació serà necessàriament evident en la premsa... Si anam a nacionalitzar els bancs, podem tolerar els diaris financers? L'antic règim ha de morir; que s'entenga això d'una vegada per totes...” Aplaudiments i crits indignats.
Karelin declarà que la Cai-i-ka no tenia dret de decidir en aquesta important qüestió, que calia deixar-la a un comitè especial. De nou, apassionadament, demanà que la premsa fos lliure.
Llavors Lenin, calmat, impassible, amb el front arrugat, mentre parlava lentament, triant els mots; cada frase queia com una martellada. “La guerra civil no ha acabt encara; l'enemic encara és amb nosaltres; en conseqüències és impossible d'abolir les mesures de repressió contra la premsa.
“Nosaltres els bolxevics sempre hem dit que quan arribassen a una posició de poder tancaríem la premsa burgesa. Tolerar els diaris burgesos suposaria deixar d'ésser socialista. Quan hom fa una revolució, hom no pot temporitzar; hom ha d'anar sempre endavant - o cap endarrera. Qui ara parla de la ‘llibertat de premsa’ va endarrera, i atura la nostra llarga marxa cap al socialisme.
“Hem llençat el jou del capitalisme, de la mateixa forma que la primera revolució llençà el jou del tsarisme. Si la primera revolució tenia el dret de suprimir les publicacions monàrquiques, llavors nosaltres tenim el dret de suprimir la premsa burgesa. És impossible separar la qüestió de la llibertat de premsa d'altres qüestions de la lluita de classes. Hem promès de tancar aquests diaris, i ho farem. La immensa majoria del poble és amb nosaltres!
“Ara que la insurrecció ha acabat, no tenim absolutament cap desig de suprimir els diaris dels altres partits socialistes, tret de si criden a la insurrecció armada, o a la desobediència al govern soviètic. Amb tot, no permetrem, sota el pretext de la llibertat de la premsa socialista, d'obtindre, a través del suport secret de la burgesia, un monopoli d'impremptes, tinta i paper... Aquests béns essencials han d'esdevindre propietat del govern soviètic, i distribuir-se, primer de tot, als partits socialistes en relació estricta al nombre de votants...”
Després la votació. La resolució de Larin i dels social-revolucionaris d'esquerres fou derrotada per 31 contra 22; la moció de Lenin fou aprovada per 34 contra 24. Entre la minoria hi havia els bolxevics Riazanov i Lozovskij, que declaraven que els hi era impossible de votar cap restricció contra la llibertat de premsa.
Amb això els social-revolucionaris d'esquerres declararen que ja no podien responsabilitzar-se del que es feia, i abandonaren el Comitè Militar Revolucionari i tots els altres càrrecs de responsabilitat executiva.
Cinc membres - Nogin, Rijkov, Miliutin, Teodorovic' i S'iapnikov - del Consell de Comissaris del Poble dimitiren, declarant:
Som a favor d'un govern socialista integrat per tots els partits dels soviets. Consideram que tan sols la creació d'aquest govern pot garantir realment els resultats de la lluita heroica de la classe obrera i de l'exèrcit revolucionari. Fora d'això, tan sols hi resta una via: la constitució d'un govern purament bolxevic mitjançant el terrorisme polític. Aquesta darrera és la ruta presa pel Consell de Comissaris del Poble. No podem seguir ni seguirem. Veiem que això condueix directament a l'eliminació de la vida política de moltes organitzacions proletàries, a l'establiment d'un règim irresponsable, i a la destrucció de la revolució i del país. No podem prendre la responsabilitat d'aquesta política, i renunciam davant la Cai-i-ka de les nostres funcions de comissaris del poble.
Uns altres comissaris, sense renunciar als càrrecs, signaren la declaració - Riazanov, Derbijc'ev del Departament de Premsa, Arbuzov, de la Imprempta Governamental, Iureniev, de la Guàrdia Vermella, Feodorov, del Comissariat del Treball, i Larin, secretari de la Secció d'Elaboració de Decrets.
Alhora Kamenev, Rijkov, Miliutin, Zinov'ev i Nogin dimitiren del Comitè Central del partit bolxevic, fent públiques les raons:
- La constitució d'aquest govern (integrat per tots els partits soviètics) és indispensable per impedir nous vessaments de sang, la imminent fam, la destrucció de la revolució pels kaledinistes, per assegurar la convocatòria de l'Assemblea Constituent en el moment pertinent, i per aplicar efectivament el programa adoptat pel Congrés dels Soviets...
No podem acceptar la responsabilitat de la desastrosa política del Comitè Central, duta a terme contra la voluntat d'una enorme majoria del proletariat i dels soldats, que són delitosos de veure la ràpida fi del vessament de sang entre els diferents partits polítics democràtics... Renunciam al nostre càrrec de membres del Comitè Central, per tal de poder dir obertament la nostra opinió a les masses d'obrers i de soldats...
Abandonam el Comitè Central en un moment de victòria; no podem veure calmadament com la política dels caps del Comitè Central condueix cap a la pèrdua dels fruits de la victòria i a l'esclafament del proletariat...
Les masses d'obrers, els soldats de la guarnició, s'agitaven incansablement, enviaven delegacions a Smolni, a la Conferència per la Formació del Nou Govern, on la ruptura en els rengles dels bolxevics provocava la joia més viva.
Però la resposta dels leninistes fou ràpida i implacable. S'liapnikov i Teodorovic' se sotmeteren a la disciplina de partit i tornaren als càrrecs. Kamenev fou desposeït dels seus poders com a president de la Cai-i-ka, i Sverdlov fou elegit en el seu lloc. Zinov'ev fou deposat com a president del Soviet de Petrograd. El matí del dia 5, el Pravda contenia una ferotge proclama al poble de Rússia, escrita per Lenin, que fou impressa en centenars de milers de còpies, penjada a les parets de tot arreu, i distribuïda per la superfície de Rússia. El segon Congrés Panrús dels Soviets donà la majoria al partit bolxevic. Tan sols un govern format per aquest partit pot ésser per tant un govern soviètic. I tothom sap que el Comitè Central del partit bolxevic, unes poques hores abans de la formació del nou govern i abans de proposar la llista dels seus membres al Congrés Panrús dels Soviets, convidà a la seua reunió a tres dels membres més eminents dels grup social-revolucionari d'esquerres, els camarades Kamkov, Spiro i Karlin, i ELS DEMANÀ de participar en el nou govern. Lamentam infinitament que els camarades convidats refusaren; consideram el llur refús inadmissible en revolucionaris i campions de la classe obrera; som disposats tothora d'incloure els social-revolucionaris d'esquerres en el govern; però declaram que, com el partit de la majoria en el segon Congrés Panrús dels Soviets, tenim dret i OBLIGACIÓ davant el poble de formar un govern...
- Camarades! Diversos membres del Comitè Central del nostre partit i del Consell de Comissaris del Poble, Kamenev, Zinov'ev, Nogin, Rijkov, Miliutin i uns pocs d'altres abandonaren ahir, 17 de novembre, el Comitè Central del nostre partit, i els tres darrers, el Consell de Comissaris del Poble...
Els camarades que ens abandonaren actuaren com a desertors, perquè no tan sols abandonaren els càrrecs que se'ls havia confiat, sinó que també desobeïren instruccions directes del Comitè Central del nostre partit en el sentit que havien d'esperar les decisions de les organitzacions de partit de Petrograd i Moscou abans de retirar-se. Condemnam decididament aquesta deserció. Som fermament convençuts que tots els obrers, soldats i camperols conscients que pertanyen al nostre partit o hi simpatitzen, també desaprovaran el comportament dels desertors...
Recordau, camarades, que dos d'aquests desertors, Kamenev i Zinov'ev, fins i tot abans de l'aixecament de Petrograd, apareixien com a desertors i trencadors de vagues, votant en la reunió decisiva del Comitè Central, 23 d'octubre del 1917, contra la insurrecció; i fins i tot DESPRÉS de la resolució aprovada pel Comitè Central, continuaren la llur campanya en una reunió dels obrers del partit... Però el gran impuls de les masses, el gran heroïsme de milions d'obrers, soldats i camperols, a Moscou, Petrograd, al front, en les trinxeres, als pobles, bandejaren els desertors com el tren escampa la pols...
Vergonya pels qui són de tan poca fe, vacil·len, que dubten, que es permeten d'atemorir-se de la burgesia, o que s'ensorren davant els crits dels còmplices directes o indirectes d'ella! NO HI HA NI UNA OMBRA de vacil·lació en les MASSES de Petrograd, Moscou, i la resta de Rússia...
- No ens sotmetrem a cap ultimàtum de cap grup d'intel·lectuals que no són seguits per les masses, que tan sols reben el suport PRÀCTIC de Kornilovistes, Savinkovistes, iunkers, etc...
La resposta de tot el país fou com un esclat de tempesta d'estiu. Els insurgents mai no tingueren l'oportunitat de “dir obertament la llur opinió davant les masses d'obrers i de soldats”. En la Cai-i-ka es desplegà en termes semblants la condemna popular ferotge dels “desertors”. Durant dies Smolni fou assetjat per enfurismades delegacions i comitès, del front, del Volga, de les fàbriques de Petrograd. “Per què gosaren d'abandonar el govern? Els pagà la burgesia per destruir la revolució? Han de tornar i sotmetre's a les decisions del Comitè Central!”
Tan sols en la guarnició de Petrograd hi havia encara incertesa. Una gran reunió de soldats tingué lloc el 24 de novembre, atesa per representants de tots els partits polítics. Per una gran majoria la política de Lenin fou refrendada, i als social-revolucionaris d'esquerres els hi digueren que havien d'entrar en el govern... Vegeu més endavant.
Els menxevics lliuraren un ultimàtum final, demanant que tots els ministres i iunkers fossen alliberats, que tots els diaris rebessen plena llibertat, que la Guàrdia Vermella fos desarmada i la guarnició posada sota el comandament de la Duma. A això Smolni va respondre que tots els ministres socialistes i també tots trets d'uns pocs iunkers ja havien estat alliberats, que tots els diaris eren lliures tret de la premsa burgesa, i que el Soviet continuaria al comandament de les forces armades... El 19 la Conferència per Formar un Nou Govern fou dissolta, i l'oposició una per una s'allunyava cap a Moghilev, on, sota l'aixopluc de l'estat major general, continuarien a formar govern rere govern, fins al a fi...
De mentres els bolxevics havien minat el poder del Vikz'el. Una crida del Soviet de Petrograd a tots els obrers ferroviaris els convocà a forçar el Vikz'el a retre els seus poders. El 15, la Cai-i-ka, seguint el seu procedir envers els camperols, convocà un Congrés Panrús d'Obrers Ferroviaris per l'1 de desembre; el Vikz'el convocà immediatament el seu propi congrés per dues setmanes més tard. El 16 de novembre, els membres del Vikz'el prengueren seient en la Cai-i-ka. La nit del 2 de desembre, en la sessió inaugural del Congrés Panrús dels Obrers Ferroviaris, la Cai-i-ka
|
|
|
Anunci, penjat pels murs de Petrograd, del resultat d'una reunió de representants dels regiments de la guarnició, convocats per considerar la qüestió de formar un nou govern.[6] |
|---|
Resolta la qüestió del poder, els bolxevics giraren l'atenció als problemes de l'administració pràctica. Primer de tot, calia alimentar la ciutat, el país, l'exèrcit. Bandes de mariners i guàrdies vermells registraven els magatzems, les terminals ferroviàries, fins i tot les barcasses dels canals, desenterrant i confiscants milers de reserves d'aliments mantingudes per especuladors privats. Enviaren emissaris a les províncies, on amb l'assistència dels comitès agraris s'apoderaren dels magatzems dels grans tractants de gra. Expedicions de mariners, fortament armats, foren enviades en grups de cinc mil al Sud, a Sibèria, amb comissions urgents per prendre les ciutats encara controlades pels guàrdies blancs, per establir-hi l'ordre, i aconseguir aliments. El tràfic de passatgers en el Ferrocarril Trans-siberià fou suspès durant dues setmanes, mentre tretze trens, carregats amb bobines de tela i barres de ferro aplegades pels comitès de fàbrica i taller, eren enviades cap a l'est, cadascuna a càrrec d'un comissari, per bescanviar amb els camperols siberians per gra i patates...
Amb Kalendin en possessió de les mines de carbó del Don, la qüestió del combustible esdevenia urgent. Smolni tallà la llum elèctrica a teatres, botigues i restaurants, retallà el nom de tramvies, i confiscà les reserves privades de llenya que mantenien els tractants de combustible... I quan les fàbriques de Petrograd eren a punt de tancar per manca de carbó, els mariners de la Flota Bàltica lliuraren als obrers dos-cents mil puds dels búnquers dels vaixells de guerra...
Cap a final de novembre tingueren lloc els “pogroms del vi”[7]—assalts dels cellers- començant amb el saqueig dels sòtans del Palau d'Hivern. Durant dies hi va haver soldats embriacs pels carrers... En tot plegat era evident la mà dels contra-revolucionaris, que distribuïen entre els regiments plànols que mostraven la localització dels magatzems de licor. Els comissaris de Smolni començaren a pregar i discutir, la qual cosa no aturà el creixent desordre, seguit per enconades batalles entre soldats i guàrdies vermells... Finalment el Comitè Militar Revolucionari envià companyies de mariners amb metralladores, que obriren foc implacablement contra els esvalotadors, matant-ne molts; i per ordre executiva els cellers foren envaïts pels comitès amb destralls, que esmicolaven les botelles - o ho volaven tot amb dinamita...
Companyies de guàrdies vermells, disciplinats i ben pagats, eren de servei en les seus dels soviets de districte dia i nit, substituint l'antiga milícia. En tots els barris de la ciutat els obrers i soldats establien petits tribunals revolucionaris electes per tractar amb la petita delinqüència...
Els grans hotels, on els especuladors encara feien un sucós negoci, foren envoltats de guàrdies vermells, i els especuladors conduïts a presó.[8]—
Alerta i suspicaç, la classe obrera de la ciutat constituïa ella mateixa un enorme sistema d'espionatge, a través dels sirvents contractats en les llars burgeses, i reportava tota la informació al Comitè Militar Revolucionari, que colpia amb mà de ferro, sense treva. D'aquesta forma es descobrí el complot monàrquic liderat per l'ex-membre de la Duma Puris'kevic' i per un grup de nobles i oficials, que havien planejat un aixecament d'oficials, i havien escrit una lletra convidant Kaledin a Petrograd.[9]…. D'aquesta forma es descobrí la conspiració dels cadets de Petrograd, que enviaven diners i reclutes a Kaledin...
Neratov, atemorit per l'esclat de fúria popular que havia provocat la seua fugida, tornà i lliurà els tractats secrets a Trockij, que començà a publicar-los a Pravda, escandalitzant el món...
Les restriccions de la premsa augmentaren amb un decret[10] que feia dels anuncis un monopoli del govern oficial.
|
|
|
Ordre bolxevic. Uns proclama del Comitè de Lluita contra els Pogroms, vinculat al Soviet de Petrograd.[11] |
|---|
Encara continuava la vaga dels ministeris, encara el sabotatge dels antics funcionaris, la detenció de la vida econòmica normal. Darrera de Smolni tan sols hi havia la voluntat de les enormes i desorganitzades amsses populars; i amb elles tractava el Consell de Comissaris del Poble, adreçant l'acció revolucionària de masses contra els seus enemics. En proclames eloqüents[12], en mots senzills i difoses per tot Rússia, Lenin explicava la revolució, cridava el poble de prendre el poder a les mans, de trencar per la força la resistència de les classes propietàries, de prendre per la força les institucions governamentals. Ordre revolucionari. Disciplina revolucionària! Comptabilitat i control estrictes! Cap vaga! Gens de peresa!
El 20 de novembre el Comitè Militar Revolucionari publicava un advertiment:
Les classes riques s'oposen al poder dels soviets -el govern d'obrers, de soldats i de camperols. Els llurs simpatitzants aturen la feina dels empleats del govern i de la Duma, inciten vaguen en els bancs, proven d'interrompre la comunicació per ferrocarril, per la posta i pels telègrafs...
Els advertim que juguen amb foc. El país i l'exèrcit es troben amenaçats per la fam. Per lluitar-hi, el funcionament regular de tots els serveis és indispensable. El govern obrer i camperol pren tota mesura per assegurar al país i a l'exèrcit tot el que és necessari. L'oposició a aquestes mesures és un crim contra el poble. Advertim a les classes riques i simpatitzants que, si no aturen el sabotatge i la provocació amb l'aturada del transport d'aliments, seran els primers a patir. Se'ls privarà del dret de rebre aliments. Totes les reserves que posseeixen els hi seran requisades. La propietat dels principals criminals serà confiscada.
Hem fet el nostre deure d'advertir els qui juguen amb foc.
Som convençuts que a la fi es faran necessàries mesures que rebran el suport sòlid de tots els obrers, soldats i camperols.
El 22 de novembre les parets de la ciutat eren engaxades d'un full titular “COMUNICAT EXTRAORDINARI”:
El Consell de Comissaris del Poble ha rebut un telegrama urgent de la plana major del front septentrional...
“No hi ha d'haver cap més endarreriment; no deixau morir de fam l'exèrcit; els exèrcits del front del nord no han rebut un crustó de pa des de fa dies, i en dos o tres dies no tindran més galetes -que els arriben ara de subministraments de reserva fins ara intactes... Delegats de totes les parts del front ja parlen d'una retirada necessària de part de l'exèrcit cap a la reraguarda, preveient que en pocs dies hi haurà una fugida generalitzada dels soldats, que moren de fam, castigats per tres anys de guerra a les trinxeres, malalts, insuficientment vestits, descalços, embogits per una misèria sobrehumana”.
El Comitè Militar Revolucionari posa això a coneixement de la guarnició de Petrograd i dels obrers de Petrograd. La situació al front demana les mesures més urgents i decidides. - Mentres, els funcionaris superiors de les institucions governamentals, bancs, ferrocarrils, posta i telègrafs, són en vaga i impedeixen la feina del govern en subministrar al front provisions... Cada hora de retard pot costar la vida de milers de soldats. Els funcionaris contra-revolucionaris són els criminals més deshonestos envers els germans famolencs i moribunds del front...
|
|
|
Crida al Soviet de Petrograd, al Consell de les Unions de Professionals de Petrograd, i al Consell de Comitès de Fàbrica i Taller de Petrograd, als obrers de Petrograd, cridant-los a treballar dur i a no fer vaga[13]. |
|---|
Les masses d'obrers i de soldats respongueren amb un tremolor salvatge de ràbia, que agranà tot Rússia. A la capital els empleats dels govern i dels bancs tregueren centenars de proclames i crides[14], protestant, defensant-se, com aquesta:
A l'atenció
de tots els ciutadans.
El banc estatal és tancat!
PER
QUÈ?
Perquè la violència exercida pels bolxevics contra el Banc Estatal ens ha fet impossible treballar. La primera acció dels comissaris del poble fou DEMANAR DEU MILIONS DE RUBLES, i el 27 de novembre DEMANAREN VINT-I-CINC MILIONS, sense cap indicació d'on havien d'anar aquests diners.
- Els funcionaris no podem prendre part en el saqueig de la propietat del poble. Aturarem la feina.
CIUTADANS! Els diners del Banc Estatal són vostres, els diners del poble, adquirits per la vostra feina, suor i sang. CIUTADANS! Salvau la propietat del poble del robatori, i a nosaltres de la violència, i reemprendrem immediatament la feina.
EMPLEATS DEL BANC ESTATAL.
Del Ministeri d'Abastiments, del Ministeri de Finances, del Comitè Especial d'Abastiment, es feien declaracions segons les quals el Comitè Militar Revolucionaris feia impossible de treballar als empleats, crides a la població per donar-los suport contra Smolni... Però l'obrer i el soldat predominantment no els creien; era fermament fixada en la ment popular que els empleats sabotejaven, feien passar gana l'exèrcit i el poble... En les llargues cues de pa, que com abans restaven en els carrers d'un hivern de ferro, no era el govern el blasmat, com havia estat el cas sota Kerenski, sinó els c'inovniki, els sabotejadors; ja que el govern era el govern llur, els llurs soviets-i els funcionaris dels ministeris hi eren en contra...
En el centre de tota aquesta oposició hi havia la Duma, i el seu òrgan militant, el Comitè de Salvament, que protestaven contra tots els decrets del Consell de Comissaris del Poble, votant una vegada i una altra el no-reconeixement del govern soviètic, cooperant obertament amb els nous “governs” contra-revolucionaris establerts a Moghilev... El 17 de novembre, per exemple, el Comitè de Salvament adreçà a “tots els governs municipals, zemstvos, i totes les organitzacions democràtiques i revolucionàries de camperols, obrers, soldats i d'altres ciutadans”, en aquests mots:
No reconegueu el govern dels bolxevics, i lluitau-hi en contra.
Formau comitès locals de salvament del país i de la revolució, que uniran totes les forces democràtiques, per tal d'ajudar el Comitè Panrús de Salvament en les tasques que s'ha proposat...
De mentres les eleccions per l'Assemblea Constituent a Petrograd [15] donaren una enorme majoria als bolxevics; de forma que fins i tot els menxevics internacionalistes assenyalaren que la Duma havia d'ésser reelegida, ja que no representava la composició política de la població de Petrograd... Alhora torrentades de resolucions d'organitzacions obreres, d'unitats militars, fins i tot de camperols de la comarca, inundaven la Duma, l'anomenaven “contra-revolucionària i kornilovista”, i demanaven que renunciàs. Els darrers dies de la Duma foren somoguts per fortes demandes dels obrers municipals per rebre salaris decents, i l'amenaça de vagues...
El 23 un decret formal del Comitè Militar Revolucionari dissolvia el Comitè de Salvament. El 29, el Consell de Comissaris del Poble ordenava la dissolució i la reelecció de la Duma Municipal de Petrograd:
Davant del fet que la Duma Central de Petrograd, elegida el 2 de setembre, ha perdut definitivament el dret de representar la població de Petrograd, en trobar-se en complet desacord amb el seu parer i les seues aspiracions - i davant del fet que el personal de la majoria de la Duma, tot i haver perdut tot suport polític, continua a fer ús de les seues prerogatives per resistir-se d'una forma contra-revolucionària a la voluntat dels obrers, soldats i camperols, per sabotejar i obstruir el funcionament normal del govern - el Consell de Comissaris del Poble considera el seu deure convidar la població de la capital a pronunciar-se sobre la política de l'òrgan de l'autonomia municipal.
Per aquest fi el Consell de Comissaris del Poble decideix:
(1) Dissoldre la Duma Municipal; dissolució que tindrà efecte el 30 de novembre del 1917.
(2) Tots els funcionaris elegits o nomenats per l'actual Duma restaran en el càrrec i compliran els deure que se'ls ha confiat, fins que els llurs càrrecs siguen ocupats per representants de la nova Duma.
(3) Tots els empleats municipals continuaran a acomplir els llurs deures; els qui abandonen el servei per voluntat pròpia es consideraran acomiadats.
(4) Les noves eleccions per la Duma Municipal de Petrograd es fixen pel 9 de desembre del 1917...
(5) La Duma Municipal de Petrograd es reunirà l'11 de desembre del 1917, a les dues en punt.
(6) Els qui desobeesquen aquest decret, així com els qui intencionadament danyen o destruesquen la propietat de la municipalitat, seran arrestats immediatament i conduïts davant els tribunals revolucionaris...
La Duma es reuní desafiadorament, aprovant resolucions en el sentit que “defensaria la posició fins a la darrera gota de sang”, i cridava desesperadament a la població per salvar el “propi govern electe municipal”. Però la població restà indiferent o hostil. El 31 el batlle Schreider i diversos membres foren arrestats, interrogats i alliberats. Aquell dia i l'endemà la Duma continuà a trobar-se, interrompuda sovint per guàrdies vermells i mariners, que educadament demanaven l'assemblea de dispersar-se. En la reunió del 2 de desembre, un oficial i diversos mariners entraren la Sala Nikolai mentre parlava un membre, i ordenaren els membres de partir, o s'empraria la força. Ho feren, protestant fins a la fi, però finalment “cedint a la violència”.
La nova Duma, que fou elegida deu dies més tard, i per la qual els socialistes “moderats” refusaren de votar, era gairebé completament bolxevic...
Hi restaven diversos centres d'oposició perillosa, com les “repúbliques” d'Ucraïna i de Finlància, que mostraven definitivament tendència anti-soviètiques. Tan a Helsingfors com a Kiev els governs aplegaven tropes en les quals podien confiar, i entraven en campanyes d'esclafament del bolxevisme, i de desarmament i expulsió de tropes russes. La Rada ucraïnesa havia pres control de tota la Rússia meridional, i fornia Kaledin reforços i subministraments. Tant Finlàndia com Ucraïna emprenien negociacions secretes amb els alemanys, i foren aviat reconegudes pels governs aliats, que els hi prestaren enormes sumes de diners, unint-se amb les classes propietàries per crear centres contra-revolucionaris d'atac contra la Rússia soviètica. A la fi, quan el bolxevisme va vèncer en tots dos països, la burgesia derrotada cridà els alemanys perquè els restaurassen al poder...
Però l'amenaça més formidable pel govern soviètica era interna i bicèfala - el moviment de Kaledin, i la plana major de Moghilev, on el general Dukhokin havia assumit el comandament.
Proclama de la Comissió d'Educació Pública, vinculada a la Duma Municipal, quant a la vaga de mestres, just abans de les vacances de Nadal. La Duma ha estat reelegida i la integren bolxevics gairebé exclusivament.[17]
L'ubicu Muraviov fou nomenat comandant de la guerra contra els cossacs, i es reclutà un exèrcit vermell entre els obrers fabrils. Centenars de propagandistes foren enviats al Don. El Consell de Comissaris del Poble va publicar una proclama als cossacs,[16] explicant què era un govern soviètic, com les classes propietàries, els c'in ovniki, terratinents, banquers i els llurs aliats, els prínceps, terratinents i generals cossacs, provaven de destruir la revolució, i impedir la confiscació de la riquesa pel poble.
El 27 de novembre un comitè de cossacs arribà a Smolni per veure Trockij i Lenin. Demanaven que si era cert que el govern soviètic no pretenia dividir les terres cossaques entre els camperols de la Rússia Gran? “No”, responia Trockij. Els cossacs deliberaren durant una estona. “Bé”, demanaren, “pretén el govern soviètic de confiscar les finques dels nostres grans terratinents cossacs i dividir-les entre els cossacs treballadors?” A això Lenin respongué. “Això”, va dir, “depén de vosaltres. Donarem suport als cossacs treballadors en totes les llurs accions... La millor forma de començar és crear soviets cossacs; us donaran representació en la Cai-i-ka, i llavors serà també el vostre govern...
Els cossacs debateren, pensant-hi fort. Dues setmanes després el general Kaledin va rebre una delegació de les seues tropes. “Prometreu”, demanaren, “de dividir les grans finques del terratinents cossacs entre els cossacs treballadors?”
“Tan sols damunt del meu cadàver”, respongué Kaledin. Un mes després, en veure el seu exèrcit fondre's davant els propis ulls, Kaledin es volà la tapa del cervell. I el moviment cossac ja no hi era...
De mentres a Moghilev s'aplegaren els dirigents socialistes "moderats" de l'antiga Cai-i-ka - des d'Avksentiev fins a C'ernov - els caps actius dels antics comitès d'exèrcit, i els oficials reaccionaris. La plana major refusà obstinadament de reconèixer el Consell de Comissaris del Poble. Havia unit al seu voltant els Batallons de la Mort, els Cavallers de Sant Jordi, i els Cossacs del Front, i era en estret i secret contacte amb els agregats militars aliats, i amb els moviment de Kaledin i la Rada ucraïnesa...
Els governs aliats no havien donat cap resposta al decret de pau del 8 de novembre, en el qual el Congrés dels Soviets havia demanat un armistici general.
El 20 de novembre Trockij adreçà una nota als ambaixadors aliats:[18]
Tinc l'honor d'informar-vos, senyors ambaixador, que el Congrés Panrús dels Soviets constituí el 8 de novembre un nou govern de la República Russa, en la forma de Consell de Comissaris del Poble. El president d'aquest govern és Vladimir Ilijc' Lenin. La direcció d'afers exteriors m'ha estat confiada com a Comissari del Poble pels Afers Exteriors...
En demanar la vostra atenció en el text, aprovat pel Congrés Panrús, de la proposta d'un armistici i d'una pau democràtica sense annexions o indemnitzacions, basada en el dret d'autodeterminació dels pobles, tinc l'honor de sol·licitar que considerau aquest document com una proposta formal d'armistici immediata en tots els fronts, i l'inici de negociacions immediates de pau; una proposta que el govern autoritzat de la República Russa adreça alhora a tots els pobles bel·ligerants i als llurs governs.
Si us plau acceptau, senyor ambaixador, la profunda garantia de l'estima del govern soviètic envers el vostre poble, que no pot desitjar més que la pau, com tots els altres pobles esgotats i drenats per aquesta massacre sense precedents...
La mateixa nit el Consell de Comissaris del Poble telegrafià al general Dukhonin:
- El Consell de Comissaris del Poble considera indispensable sense retard de fer una proposta formal d'armistici a totes les potències, tant enemigues com aliades. Una declaració conforme a aquesta decisió l'ha enviada el Comissari d'Afers Exteriors als representants dels poders aliats a Petrograd.
El Consell de Comissaris del Poble us ordena, ciutadà comandant, de proposar immediatament a les autoritats militars enemigues d'aturar les hostilitats, i entrar en negociacions de pau.
En encarregar-vos de la realització d'aquests parlaments preliminars, el Consell de Comissaris del Pobles us ordena:
1. D'informar al Consell per telegrama directe de qualsevol pas en els parlaments amb els representants dels exèrcits enemics.
2. No signar l'acte d'armistici fins que l'haja aprovat el Consell de Comissaris del Poble.
Els ambaixadors aliats reberen la nota de Trockij amb un silenci menyspreatiu, acompanyat d'entrevistes anònimes en els diaris, plenes de despit i de ridiculització. L'ordre a Dukhonin fou caracteritzada obertament com un acte de traïció...
Pel que fa a Dukhonin no va fer cap signe. La nit del 22 de novembre rebé comunicació telefònica, i se li demanà si tenia intenció d'obeir l'ordre. Dukhonin respongué que no podia, si és que no emanava d'un “govern sostingut per l'exèrcit i pel país”.
Per telègraf fou immediatament destituït del càrrec de comandant suprem, i Krilenko fou nomenat en el seu lloc. D'acord amb la tàctica de cridar a les masses, Lenin envià un missatge radiofònic a tots els comitès de regiment, de divisió i de cos, a tots els soldats i mariners de l'exèrcit i de la flota, fent-los saber el refús de Dukhonin, i ordenant que “els regiments del front elegissen delegats per començar negociacions amb els destacaments enemics propers a les llurs posicions...”
El dia 23, els agregats militars de les nacions aliades, actuant amb instruccions dels governs respectius, presentaren una nota a Dukhonin, on se li advertia solemnement de no “violar les condicions dels tractats conclosos entre les potències de l'Entente”. La nota continuava per dir que si es concloïa un armistici separat amb Alemanya, aquest acte “resultaria en les conseqüències més serioses” per Rússia. Aquesta comunicació fou enviada seguidament per Dukhonin a tots els comitès de soldats...
L'endemà al matí Trockij va fer una altra crida a les tropes, caracteritzant la nota dels representants aliats com una interferència flagrant dels afers interns de Rússia, i un intent erm “de forçar mitjançant amenaces l'exèrcit rus i el poble rus a continuar la guerra en seguiment dels tractats conclosos pel tsar...”
Des de Smolni fluïa proclama rera proclama,[19] denunciant Dukhonin i els oficials contra-revolucionaris del seu entorn, denunciant els polítics reaccionaris aplegats a Moghilev, aixecant, des d'un extrem a l'altre un front de mil milles, milions de soldats enfurismats i desconfiats. I alhora Krilenko, acompanyat de tres destacaments de mariners fanàtics, va fer camí cap al Stavka, supurant amenaces de revenja, [20] i rebut pels soldats a tot arreu amb tremendes ovacions - un progrés triomfal. El Comitè Central de l'Exèrcit publicà una declaració a favor de Dukhonin; i seguidament deu mil tropes es desplaçaren a Moghilev...
El 2 de desembre la guarnició de Moghilev s'alçà i prengué la ciutat, arrestant Dukhonin i el Comitè d'Exèrcit, i marxant amb pancartes vermelles victorioses per rebre al nou comandant suprem. Krilenko entrà a Moghilev l'endemà al matí, per trobar una gentada sorollosa al voltant del vagó de ferrocarril on havien empresonat Dukhonin. Krilenko va fer un discurs on implorava els soldats de no fer mal a Dukhonin, ja que havia d'ésser dut a Petrograd i jutjat pel Tribunal Revolucionari. Quan va acabar, sobtadament Dukhonin aparegué per la finestra, com si hagués d'adreçar-se a la torba. Però amb un rugit salvatge la gent assaltà el vagó, i caigué damunt del vell general, arrossegant-lo i colpejant-lo fins a la mort en l'andana...
Així acabà la revolta de l'Stavka...
Enfortits immensament pel col·lapse del darrer baluart d'importància de poder militar hostil a Rússia, el govern soviètic comença amb confiança l'organització de l'estat. Molts dels antics funcionaris s'agregaren sota la seua bandera, i molts membres dels altres partits entraren al servei del govern. Els financerament ambiciosos, però, foren decebuts pel decret de salaris dels empleats governamentals, que fixaven els salaris dels comissaris del poble en un màxim de cinc-cents rubles (uns cinquanta dolars) mensuals... La vaga d'empleats governamentals, dirigida per la Unió de Sindicats, s'ensorrà, abandonada pels interessos financers i comercials que hi havien donat suport. Els empleats de banca tornaren a la feina...
Amb el decret de nacionalització dels bancs, de formació del Consell Suprem d'Economia Popular, de posada en pràctica del decret agrari en els pobles, de reorganització democràtica de l'exèrcit, i els canvis agranadors en tots els sectors del govern i de la vida, amb tot plegat, efectiu únicament per la voluntat de les masses d'obrers, soldats i camperols, començava lentament, amb moltes errades i ensopegades, la forja de la Rússia proletària.
No per compromís amb les classes propietàries, o amb els altres dirigents polítics; no per la conciliació amb l'antic mecanisme governamental, conqueriren els bolxevics el poder. Ni per la violència organitzada d'una petita colla. Si les masses de tot Rússia no haguessen estat preparades per la insurrecció ahgués fallida. L'única raó per l'èxit bolxevic consistia en acomplir els enormes i simples desitjos dels estrats més profunds del poble, cridant-los a la feia de desgarrar i destruir l'antic, i després, en el fum de les runes decadents, cooperar amb ells per erigir el marc del nou...
[1] Límits d'aquest capítol Aquest capítol s'estén per un període de dos mesos. Cobreix l'època de les negociacions amb els aliats, les negociacions i l'armistici amb els alemanys, i el començament de les negociacions de pau a Brest-Litovsk, així com el període en el qual es posaren els fonaments de l'estat soviètic.
Amb tot, no és part de la meua intenció en aquest llibre descriure i interpretar aquests esdeveniments històrics de gran importància, que requereixen més espai. Es reservant per tant per un altre volum, “De Kornilov a Brest-Litovsk”.
En aquest capítol, doncs, m'he limitat als intents del govern soviètic de consolidar el seu poder polític a l'interior, i dibuixat les seues successives victòries sobre elements domèstics hostils - un procés temporalment interromput per la desastrosa pau de Brest-Litovsk.
[2] Preàmbul-Declaració dels drets dels pobles de Rússia La revolució d'octubre dels obrers i camperols començà sota la bandera comuna de l'emancipació.
Els camperols s'emancipen del poder dels terratinents, ja que no hi ha més drets de propietat del terratinent a la terra - s'ha abolit. Els soldats i mariners s'emancipen del poder de generals autocràtics, ja que els generals d'ara en endavant seran electes i subjectes de destitució. Els treballadors s'emancipen dels capricis i voluntat arbitrària dels capitalistes, ja que d'ara en endavant s'establirà el control dels obrers damunt plantes i fàbriques. Tot allò vivent i capaç de viure s'emancipa de les manilles odioses.
Tan sols resten els pobles de Rússia, que han patit i pateixen opressió i arbitrarisme, i l'emancipació dels quals ha de començar immediatament, l'alliberament dels quals s'ha de realitzar decididament i definitiva.
Durant el període del tsarisme els pobles de Rússia eren sistemàticament incitats els uns contra els altres. El resultat d'aquesta política és conegut: massacres i pogroms d'una banda, esclavització de pobles de l'altra.
No hi pot haver ni hi ha d'haver cap retorn a aquesta política desgraciada. D'ara en endavant la política d'una unió voluntària i honesta dels pobles de Rússia ha d'entrar en vigor.
En el període imperialista, després de la revolució de març, quan el poder fou transferit a les mans de la burgesia cadet, la política nua de provocació donà pas a una de malfiança covarda dels pobles de Rússia, a una política de trobar-hi defectes, de “llibertat” i “igualtat” buides dels pobles. Els resultats d'aquesta política són coneguts: el creixement de l'enemistat nacional, l'ensorrament de la confiança mútua.
Cal posar fi a aquesta política inútil de falsedat i malfiança, de trobar faltes i de provocació. D'ara en endavant cal substituir-la per una política oberta i honesta que mene a la confiança mútua completa entre els pobles de Rússia. Tan sols com a resultat d'aquesta confiança es pot format una unió honesta i duradora dels pobles de Rússia. Tan sols com a resultat d'aquesta unió poden els obrers i camperols dels pobles de Rússia cimentar-se en una força revolucionària capaç de resistir tots els intents per part de la burgesia imperialista-annexionista.
[3] Decrets
De la nacionalització dels bancs
En l'interès de l'organització regular de l'economia nacional, de l'eradicació completa de l'especulació bancària i de l'emancipació completa dels obrers, camperols i de tota la població treballadora de l'explotació del capital financer, i amb una visió cap a l'establiment d'un únic banc nacional de la República Russa, que servirà els interessos reals del poble i de les classes més pobres, el Comitè Central Executiu (Cai-i-ka) resol:
1. Els negocis financers es declaren monopoli estatal.
2. Tots els bancs privats accionarials i oficines bancàries existents es fusionen en la Banca Estatal.
3. Els béns i obligacions dels establiments liquidats el pren la Banca Estatal.
4. L'ordre de fusió de bancs privats en la Banca Estatal s'han de determinar per decret especial.
5. L'administració temporal dels afers dels bancs privats es confia al consell de la Banca Estatal.
6. Els interessos dels petits dipositaris seran salvaguardats.
De la igualtat de rang de tots els militars
En compliment de la voluntat del poble revolucionari quant a l'abolició immediata i decisiva de totes les restes de l'antiga desigualtat en l'exèrcit, el Consell de Comissaris del Poble:
1. Tots els rangs i graus de l'exèrcit, començant pel rang de soldat i acabant amb el rang de general, són abolits. L'Exèrcit de la República Russia consisteix ara en ciutadans lliures i iguals, que duen el títol honorable de soldats de l'Exèrcit Revolucionari.
2. Tots els privilegis vinculats als anrics rangs i graus, i per tant tot signe exterior de distinció, són abolits.
3. Tot tractament a través de títols és abolit.
4. Totes les condecoracions, ordres i d'altres marques de distinció, són abolides.
5. Amb l'abolició del rang d'oficial, totes les organitzacions exclusives d'oficials són abolides.
Nota.-Els ordenances es reserven tan sols per quarters generals, cancilleries, comitès i d'altres organitzacions de l'exèrcit.
President
del Consell de Comissaris del Poble,
V.I. Uljanov (Lenin)
Comissari
del Poble d'Afers Militars i Navals,
N. Krilenko
Comissari
del Poble d'Afers Militars,
N. Podvoiskij.
Secretari
del Consell,
N. Gorbunov
Del principi electiu i de l'organització de l'autoritat en l'exèrcit
1. L'exèrcit, en servir la voluntat del poble treballador, és subjecte del seu representant suprem - el Consell de Comissaris del Poble.
2. La plena autoritat dins els límits de les unitats i combinacions militars resideix en els respectius comitès i soviets de soldats.
3. Les fases de vida i activitat de els tropes que ja són sota la jurisdicció dels comitès es posen ara formalment sota el llur control directe. En aquells sectors d'activitat on els comitès no poden assumir el control, s'hi estableix el control dels soviets de soldats.
4. S'introdueix l'elecció de l'estat major i oficials de comandament. Tots els comandants fins als comandants de regiments, inclosos, són elegits per sufragi universal de les esquadres, escamots, companyies, esquadrons, bateries, divisions (artilleria, 2-3 bateries), i regiments. Tots els comandants superior al comandant de regiment, i fins al comandant suprem, inclòs, són elegits per congressos o conferències de comitès.
Nota.-Pel terme “conferència” cal entendre una reunió dels comitès respectius conjuntament amb delegats de comitès d'un grau inferior en rang. (Com una “conferència” de comitès de regiment amb delegats dels comitès de companyia.-Autor).
5. Els comandants electes per damunt del rang de comandant de regiment hauran d'ésser confirmats pel comitè suprem més pròxim.
Nota. En cas de refús pel comitè suprem de confirmar un comandant electe, amb un comunicat de raons per aquest refús, el comandant elegit pel comitè inferior una segona vegada haurà d'ésser confirmat.
6. Els comandants d'exèrcit són elegits per congresoss d'exèrcit. Els comandants de front s'elegeixen per congressos dels fronts respectius.
7. Per les destinacions de caràcter tècnic, que demanen un coneixement especial o una altra preparació pràctica, és a dir: metges, mecànics, tècnics, operadors de telegrafia amb i sense fils, aviadors, automobilistes, etc., tan sols aquelles persones que posseesquen el coneixement especial requerit podran ésser elegides pels comitès de les unitats dels serveis respectius.
8. Els caps de la plana major s'han de triar d'entre persones amb especial ensinistrament militar per aquest càrrec.
9. Tots els altres membres de la plana major són nomenats pel cap, i confirmats pels congressos respectius.
Nota.-Totes les persones amb ensinistrament especial han d'ésser llistades en una llista especial.
10. Es reserva el dret de retirar del servei tots els comandants en servei actiu que no siguen elegits pels soldats en cap destinació, i que en conseqüència tenen un rang ras.
11. Totes les altres funcions a banda de pertànyer al comandament, amb l'excepció de les destinacions en els departaments econòmics, s'assignen per nomenament dels comandants electes respectius.
12. Instruccions detallades quant a les eleccions de la plana de comandament es publicaran separadament.
President
del Consell de Comissaris del Poble.
V. I. Uljanov (Lenin)
Comissari
del Poble per Afers Militars i Navals,
N. Krilenko
Comissari
del Poble per Afers Militars,
N. Podvoiskij
Secretari
del Consell,
N. Gorbunov
De l'abolició de classes i títols
1. Totes les classes i divisions de classe, tots els privilegis i delimitacions de classe, totes les organitzacions i institucions de classe i tots els rangs civils són abolits.
2. Totes les classes de la societat (nobles, mercaders, petits burgesos, etc.), i tots els títols (príncep, comte i d'altres) i totes les denominacions de rang civil (conseller estatal privat, i d'altres), són abolides, i s'estableix la denominació general de ciutadà de la República Russa.
3. La propietat i les institucions de les classes de noblesa es transfereixen als corresponents zemstvos autònoms.
4. La propietat de les organitzacions comercials i burgeses es transfereixen immediatament als autogoverns municipals.
5. Totes les institucions de classe de qualsevol mena, amb la llur propietat, les llurs normes de procediment, i els llurs arxius, es transfereixen a l'administració dels municipis i zemstvos.
6. Tots els articles de les lleis existents referents a aquestes matèries són per la present suprimits.
7. El decret present esdevé efectiu el dia que es publique i aplique per part dels soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols.
El decret present ha estat confirmat per la Cai-i-ka en la reunió del 23 de novembre del 1917, i signat per:
President
de la Cai-i-ka,
Sverdlov
President
del Consell de Comissaris del Poble
V. I. Uljanov (Lenin)
Executiu
del Consell de Comissaris del Poble,
V. Bonc'-Bruevic'
Secretari
del Consell,
N. Gorbunov
El 3 de desembre el Consell de Comissaris del Poble resolgué “de reduir els salaris dels funcionaris i empleats en totes les institucions i establiments governamentals, generals o especials, sense excepció”.
Per començar, el Consell fixava el salari d'un comissari del poble en 500 rubles mensuals, amb 100 rubles addicionals per cada membre adult de la família incapaç de treballar...
Aquest era el salari més alt pagat a cap funcionari governamental...
[4] La comtessa Panina fou arrestada i conduïda a judici davant el primer Tribunal Suprem Revolucionari. El judici es descriu en el capítol de “Justícia revolucionària” del meu proper volum, “De Kornilov a Brest-Litovsk”. La presonera fou sentenciada a “tornar els diners, i després alliberada al menyspreu públic”. En altres mots, fou alliberada!
[5] Ridiculització del nou règim. De Drug Naroda (menxevic), 18 de novembre:
“La història de la ‘pau immediata’ dels bolxevics ens recorda un hilarant film cinematogràfic... Neratov corre - Trockij el persegueix; Neratov puja un mur, Trockij també; Neratov es llença a l'aigua - Trockij el segueix; Neratov puja a la teulada - Trockij just darrera seu; Neratov s'amaga sota el llit - Trockij el pren! El pren! Naturalment, la pau se signa immediatament...
“Tot és buit i callat al Ministeri d'Afers Exteriors. Els correus són tots respectuosos, però els rostres presenten una expressió càustica...
“Què hi ha d'arrestar un ambaixador i signar un armistici o un tractat de pau amb ell? Però són gent estranya, aquests ambaixadors. Queden callats com si no haguessen sentit res. Hola, hola, Anglaterra, França, Alemanya! Hem signat un armistici amb vosaltres! És possible que no en sàpigueu res? Amb tot, s'ha publicat en tots els diaris i penjat per les parets. Sota la paraula d'honor bolxevic, s'ha signat la pau. No us demanam massa; tan sols heu d'escriure dos mots...
“Els ambaixadors callen. Les potències callen. Tot és buit i callat en l'oficina del ministre d'afers exteriors.
“Sents’, diu Robespierre-Trockij al seu ajudant Marat-Urickij, ‘corre a l'ambaixador britànic, digue-li que li proposam la pau!’
“Vés-hi tu’, diu Marat-Urickij. ‘No rep visites’.
“Truca-li, doncs’.
“
